Ara que se’ns venen com a novel·les fulls enquadernats en què qualsevol que hagi patit abusos, violacions, malestars generals, sordesa, ceguesa, paràlisi física o mental ens relata la seva experiència en cru, l’aparició de la nova traducció de Sota el volcà, l’obra magna de Malcolm Lowry -una gran tasca de Xavier Pàmies-, a la qual va dedicar gairebé tota la seva vida, ens hauria de fer reflexionar sobre el fet que la literatura no pot ser mai una enumeració de fets i peripècies sense Forma, i que és la Forma el que fagocita, centrifuga, combina, desordena i deforma els fets vitals per convertir-los en una novel·la, no en una crònica, ni una confessió ni una autobiografia. Malcolm Lowry va tenir una vida bastant moguda. Es va educar a The Leys School, va començar a beure als 14 anys, va ser campió de golf júnior, es va negar a anar a la universitat contra els desitjos del seu pare i es va embarcar en un vaixell de càrrega als 18. Uns anys després aniria a la universitat, però sense entusiasme ni excel·lència. A Londres va conèixer Dylan Thomas i la seva primera dona, Jan Gabrial. El 1936, després d’una greu crisi alcohòlica, va ingressar a l’Hospital Psiquiàtric de Bellevue de Nova York. D’allà va passar a Mèxic, i després, ja amb la seva segona dona, Margerie Bonner, va portar una existència itinerant de beguda i treball incessant en la seva gran obra.

Una trilogia inacabada

Sota el volcà havia de formar part d’una trilogia que imitaria la Divina Comèdia de Dante Alighieri: hi hauria un Purgatori ( Lunar caustic, editada per la vídua i publicada en castellà a Montesinos amb el títol de Piedra infernal ), un Paradís (In Ballast to the White Sea ) i un Infern, que seria Sota el volcà, l’única que va aconseguir acabar. Lowry començà a treballar-hi el 1935, a Mèxic, i no la va acabar fins al 1945. Després d’enviar-la a diversos editors, l’hi acceptaren Reynal & Hitchcock als Estats Units i Jonathan Cape a Anglaterra. Aquest últim amb un entusiasme bastant moderat, i en una carta a Lowry li demanà diverses revisions i supressions. I en aquell moment no sabia quin favor feia als lowryòfils amb aquelles pretensions, perquè l’autor -que ni de bon tros volia refer ni reconstruir la seva obra- li contestà amb una llarguíssima carta (més de quaranta pàgines a la traducció castellana de Tusquets, a càrrec de Sergio Pitol) on analitza fil per randa, capítol a capítol i gairebé referència a referència, tot el complex univers de Sota el volcà.

Perquè la novel·la de Lowry no és només una ficció, amb un argument (poc), uns personatges (pocs) i una progressió dramàtica (més de la que sembla), sinó que és el destil·lat de tot, o gairebé tot, el que conté el cervell de Lowry: el pòsit d’una vida aventurera, errant, gens convencional, entre l’eufòria de l’alcohol i la depressió del postalcohol, on la beguda és una mística -“L’amor és l’única cosa que dóna sentit al nostre humil pas per la terra [...], però així és com bec: com si prengués un sagrament etern”- i fins i tot una poètica: “¿Quina bellesa pot comparar-se a la d’una cantina a primera hora del matí?” Aquesta història sobre l’últim dia de la vida de l’excònsol britànic Geoffrey Firmin, varat a Cuernavaca, entre dos volcans que no paren de fumejar, absort en el seu propi infern d’autodestrucció, malenconia i desencís, avança amb la fermesa de la prosa i amb la intensitat de la poesia, marcada per tornades que se’ns van gravant a la memòria -“El transport de cadàvers es farà per exprés”; “¿Le gusta este jardín que es suyo?” .

És un llibre que no se segueix per la trama, ni pels personatges -al cap i a la fi, els quatre principals (Geoffrey; Hugh, el seu germà; Yvonne, la seva dona, i el doctor Jacques Laruelle) no són sinó diferents aspectes del mateix Lowry-, sinó per la seva pura intensitat, per la lucidesa, per la visió tràgica de l’ésser humà, que, malgrat tot, busca fins al final una salvació, una redempció de l’ànima. ¿I qui ha conegut l’Infern (“Em té el cor robat. Friso per tornar-hi”, diu el cònsol), com no ha de creure en l’ànima?