La derrota resulta irreversible quan el protagonista és vençut no pas per un atzar incontrolable sinó pels seus propis errors de càlcul. La Mila havia pujat a la muntanya per ser feliç i de cop entén que no ho serà mai: “Aquest, un jove amb ànima de vell; l’altre, un vell amb aparença de jove. En tots dos l’anomalia, l’eterna anomalia, que la perseguia a n’ella sense parar, emmetzinant-li i destruint-li la vida...!” Poc després d’establir-se a l’ermita, el seu marit, Maties, se li va revelar com algú sempre absent, abduït, inert com una pedra. I ara la jove s’acabava d’adonar que el pastor Gaietà, que li donava escalf humà i comprensió, era un ancià: “Un negat...! Un vell!”, s’exclama desconsoladament, conscient que allò que ella reclamava obtenir de la vida mai li podria ser donat. Però per què no?
La solitud de la Mila és conseqüència directa de la mirada incorruptible d’una jove que es nega a acceptar el món tal com és. Vol ser feliç, però no vol cedir en les seves expectatives. Ella ho vol tot, no accepta cap rebaixa, no acota el cap. Allò que li fa mal i que la fa tan inadaptable és la seva capacitat d’anàlisi. La Mila no vol acatar un món que a ella se li fa transparent en cada gest. La Mila és implacable, aguda, àcida, insubornable. Després del desenllaç, en una nit de tempesta s’ha de respondre d’on “li venia aquella tranquil·litat i indiferència” davant de la mort del pastor. Ella buscava en ell l’aixopluc davant la fredor del seu home -“Estar amb en Maties era lo mateix que estar sola”- i el pastor hi veia una ombra lleugera de la seva difunta muller. No s’havien pas estimat, eren dues solituds que per mer atzar passaven per les mateixes contrades.
El final de la novel·la no és pas menys interessant. L’Ànima actua com un deus ex machina que li permet cloure el relat amb l’espectacular dramatisme que no pot ocultar la reflexió molt profunda que en aquests anys sacseja Europa. Víctor Català participa en la rebel·lió que instaura la modernitat amb la intenció de construir un món diferent.
Contra la pròpia voluntat
El “botó de foc” que la protagonista sent després de la violació indica que tota relació sexual és sentida aquí com un acte contra la pròpia voluntat. La repressió de la dona va tenir exactament aquesta conseqüència. No hem d’oblidar que en aquells anys Sigmund Freud enceta les seves primeres investigacions a l’Hospital de la Salpêtrière de París. Milers d’histèriques havien de ser tractades d’unes neurosis que les invalidaven com a persones perquè no hi havia cap model disponible amb el qual identificar-se. Després de la daurada època victoriana, després de la calma del biedermeier, el món burgès es va trobar en un carreró sense sortida.
Gràcies a la invenció de l’Ànima com un esperit maligne que corre per la muntanya, irresponsable i devastador com el vent tempestuós, Català expressa dos pensaments impronunciables en el seu temps. El primer és fàcil d’entreveure, però no per això menys commovedor: la dona té dret a sentir desig i plaer. La violació és el signe d’una profunda angoixa, un crit contra la submissió. L’autora, alhora, fa visible que la visió serena del pastor Gaietà en el fons està carregada d’obscurantisme. Són precisament els costums inamovibles els que empresonen les persones. El fet que el vell mori i que la jove s’adoni que ell mai hauria pogut ser el seu enamorat és el reconeixement d’un desig obscur. La Mila sap que la seva llibertat passa per haver de trencar amb el món antic.
El cadàver brut de fang, “estès, desfigurat, sense moviment, sense paraula”, testimonia el gest de Raskolnikov, que a Crim i càstig de Dostoievski va aixecar la destral a una pobre velleta sense cap motiu aparent. Solitud retrata un món caduc, un món que s’acaba, i les tensions que aquesta davallada provoca són immenses. El cim de la novel·la és l’esgarrifança que li sobrevé davant del cadàver del Gaietà i li fa concloure que la vida és una “comèdia dolorosa en què tothom s’ajustava a un paper convingut”. Són aquests papers convinguts, que la gent està disposada a representar sense ni pensar, el que ha de ser trencat i substituït.
Català no dibuixa un idil·li, no busca cap retorn a un món perdut, més estable, reconfortant. Just a l’inrevés! La inseguretat inherent a l’existència, la consciència que el saber aïlla i exclou, converteix Víctor Català en una de les plomes més interessants del seu temps, també a escala europea. Però va ser traduïda ràpidament al castellà, l’italià, el francès i sobretot l’alemany amb uns motius ben diferents. El traductor Eberhard Vogel la considerava “germana de pensament” de Clara Viebig. Viebig era, abans de la Gran Guerra, una autora que no podia faltar en els prestatges de les cases burgeses d’Alemanya, i entre els seus nombrosos títols podem destacar Das schlafende Heer (L’armada adormida)(1903), llibre en què advoca per la conquesta dels territoris polonesos perquè cal “culturitzar” i assimilar els eslaus.
Món rural versus món urbà
El món alemany va impulsar l’antagonisme entre el món rural i l’urbà en una rígida distinció entre la puresa i el vici, entre la tradició i el progrés, entre els bons i els dolents. Quan busquem autenticitat en les obres cal sempre recordar aquesta deriva. És evident que l’autora no tenia cap pretensió de dibuixar un món idíl·lic i inamovible. Es va inventar una llengua que volia sonar com allò més autèntic i bé sabem que va construir un inextricable garbuix dialectal, farcit dels castellanismes més estrafolaris. La intervenció de l’enginyer Pompeu Fabra era aleshores ben necessària.
Català, tot i ser conscient que només estava reconstruint una comèdia trista, pintava el seu país amb els colors més tendres i ens ensenyava “cols de l’hort, totes cuites de les gebrades”. En això s’assembla a altres esperits inconformistes del seu temps. August Strindberg va escriure el 1903 Tot sol : el text s’hi acosta, no pas pel títol, sinó per aquesta valentia d’afrontar un món que no és perfecte, però que és l’únic que tenim. Per això ens n’hem de fer responsables, estimant-lo i canviant-lo.
Com es pot pouar de la tradició? Podem intentar reconstruir a tot color aquell món esvaït en el qual l’autor que el va crear no creia pas, com és el cas de Víctor Català o de Josep Pla. Els llegim moltes vegades esborrant-ne la seva lluita contra la banalització dels conflictes i permetem que una pàtina de resignació nostàlgica ho cobreixi tot. També existeix, però, la possibilitat que es facin lectures que aprofitin el nucli d’obres rebels, ja que tots els clàssics en el seu moment van representar una ruptura amb l’ordre establert. Un conte de Strindberg, rellegit per Ingmar Bergman, va donar un film tan profundament inquietant com Persona (1966). Aquest és un camí: furgar, desvestir, aguantar la mirada... L’altre és creure’ns la ficció al peu de la lletra. Més d’un segle després d’haver estat escrita, Solitud encara ens pot estremir, però depèn de com la vulguem llegir.