Retrat de la primera postguerra

BarcelonaEl petit poble de Chinchón creix al voltant d'una de les places majors més impressionants de la Comunitat de Madrid. Agenollada sota l'església de l'Assumpció, que s'enfila al capdamunt d'una renglera de construccions de tres pisos, la plaça és un dels escenaris principals de Les banderes de l'1 d'abril , la segona novel·la d'Antoni Vives (Barcelona, 1965), l'actual tinent d'alcalde d'Hàbitat Urbà, que es va donar a conèixer en el camp de la ficció fa només un parell d'anys amb El somni de Farringdon Road (La Magrana, 2010). "En el procés creatiu hi ha motivacions diverses i creuades -diu Vives-. Les meves novel·les no responen a un pla preconcebut, seria una impostura si un cop acabades ho digués. Ara bé, sí que puc explicar que totes dues novel·les responen a un neguit personal, un neguit sobre la necessitat que tinc d'explicar-me qui sóc, on són les meves arrels i què és el que condiciona la realitat en què visc. Vaig tenir aquesta necessitat després d'escriure diversos assaigs. I vaig començar amb una novel·la sobre la Guerra Civil perquè crec que és un moment seminal del que estem vivint ara mateix. La meva idea no és fer novel·les històriques, sinó de la realitat que em circumda".

Un cop fixada la imatge que Vives tenia de la guerra -quan va guanyar el premi Crexells va dir que l'escriptura del llibre havia estat "una purificació intel·lectual i personal"-, el novel·lista es va marcar un segon repte: observar el que va passar just després del final del conflicte armat. " Les banderes de l'1 d'abril vol ser una reflexió sobre el que van ser els primers anys de postguerra, que per a mi també són del tot necessaris per comprendre les grandeses i les misèries, les patologies i les possibilitats del moment actual". Amb aquesta idea al cap, Vives va començar a pensar en l'escenari castellà on podia situar l'acció de la novel·la. I va acabar escollint Chinchón, una població que "s'havia mantingut fidel a la República" fins a l'1 d'abril del 1939, la data en què les tropes franquistes van girar la truita definitivament.

L'Espanya anticristiana

La novel·la arrenca amb una dona, la Misericordia, que torna al poble amb la seva filla de quatre anys, la Rosario. La mare s'ha decidit a abandonar les coves dels afores de Chinchón, on els republicans es refugien des de fa dies, i tornar a casa seva. "Mise, cony, que et fotran, que no són bons!", l'adverteixen abans que se'n vagi. "La Misericordia torna al poble perquè està convençuda que no ha fet res dolent", aclareix Vives. Tot i no haver estat "compromesa personalment amb cap causa política", el llibre explica: "[Durant la Guerra Civil la Misericordia] es va deixar estimar pels propagandistes i n'havia sortit beneficiada: homenatges, regals, tracte especial a l'escola per a la nena... Vídua i amb una filla petita, no havia defugit aquells privilegis", llegim a l'inici de la novel·la: és per aquest motiu que els vilatans l'han batejat com la Pasionariade Chinchón. El sobrenom té conseqüències immediatament després de la instauració del nou ordre, que Vives descriu com la tornada aparent als rituals i valors d'abans de la República: "En l'altar que preparaven al centre de la plaça major a primera hora del matí, li havia semblat veure l'Espanya de sempre, la de l'encens i la besada a l'anell; la de la mantilla i la de la faixa de general".

Resulta, però, que el franquisme s'acompanya d'una altra sèrie d'estendards. "La postguerra té dos components fonamentals, per a mi: un és el cinisme, que s'institucionalitza; l'altre és la imposició dels valors anticristians -explica Vives-. En un marc de nacionalcatolicisme imperen els valors més allunyats del cristianisme que l'home és capaç de generar. La Misericordia representa, ja des del seu nom, els valors del cristianisme, que en la meva opinió són fonamentals: ella representa el compromís del poble, però també les seves contradiccions; exemplifica el que va passar a les persones més compromeses amb la causa de la llibertat. El fet de ser dona era una doble condemna".

Descrita com algú capaç "d'atreure les mirades de tothom", de desvetllar "el desig dels uns i les gelosies de les altres", la Mise "havia esdevingut una nova estrella en el sistema solar del poble, acostumat tan sols a retre homenatge a sants i toreros". Aquestes característiques condicionen la reacció del nou poble de Chinchón: la Misericordia no triga a perdre la casa, i la presó la separa de la seva filla, la Rosario, que en un primer moment protesta contra les noves autoritats fent botifarres sonores i evidents.

Dos blaus diferents

També en la nova estructura del poder hi ha diferències. Julián Alcántara Rodríguez de Zúñiga no dubta a lluir per primera vegada la camisa blava de falangista amb l'ambició d'escalar posicions. Jesús Camacho Ruiz de Villalobos, en canvi, és un camisa vieja convençut i en un principi esperançat per l'arribada d'una nova era, amb una Espanya "noble, d'esperit gran, d'objectius invencibles, conqueridora del futur, constructora més que no pas gestora". Però la "germania" i la "comunitat d'homes i dones lliurada a la grandesa" no triga a enrunar-se, almenys per a Jesús, que mirarà de recuperar la fe participant en la batalla de Stalingrad amb la División Azul . "En Julián i en Jesús són la cara i la creu de l'Espanya de la postguerra -admet Antoni Vives-. Qui sembla que ha guanyat la guerra, en Jesús -un home compromès i laureado -, acaba perdent-la, i per partida doble. Per una banda, perquè res de tot allò pel qual havia lluitat s'acompleix: el seu és un idealisme destrossat per la realitat. I també la perd a escala personal, perquè s'adona que haver assassinat per la causa el fa còmplice del totalitarisme més salvatge".

La visió polièdrica que Vives malda per aconseguir en tota la novel·la, que supera les 500 pàgines, té una intenció clara: "És important reflectir la necessitat de posar la persona per davant de tots els -ismes. Dignitat, llibertat i fraternitat són tres elements que conformen la societat que per a mi valen la pena. Tot això relliga clarament amb el present: en un context en què es diuen barbaritats com que "Cal repensar si la democràcia no és un fre per al creixement econòmic" acabes pensant que no hi ha tanta distància entre el que es deia a la dècada dels 20 i els 30 i el nostre entorn més immediat. El que cal no és tenir més mà dura, sinó visió i projecte, però sempre posant al centre la dignitat humana".

A l'hora d'escriure, Antoni Vives procura treure's "totes les samarretes" -ideològiques, morals i personals-, amb la convicció que "la vida està feta de grisos, no de blancs i negres". En el cas de Les banderes de l'1 d'abril , ha situat una part important de la novel·la en terres castellanes, i la decisió no ha estat casual. "Des d'una perspectiva catalana, la Guerra Civil és un fet importat. Espanya va exportar el seu conflicte cap a casa nostra en gran part provocat per la incapacitat d'entendre què són els catalans -explica Vives-. La postguerra i la dictadura franquista també són exportacions espanyoles cap aquí. Jo em volia desplaçar fins allà per entendre-ho i portar-ho cap aquí. Catalunya conviu amb Espanya, i aquesta convivència té conseqüències enormes, en part perquè el sistema institucional era espanyol. Volia saber què pensava de nosaltres la gent que venia de fora, cosa que també em permetia explicar Catalunya amb els ulls dels altres: tant els de la Misericòrdia com els dels oficials franquistes".

Quan en Julián i en Jesús proven sort a Madrid, la sarsuela s'ha tornat a imposar com el gènere escènic de moda: "La societat espanyola i la catalana van haver de prendre's un xarop que els va fer recular fins a abans dels moviments d'avantguarda i la modernitat. Entronitzar l'anomenat género chico va suposar l'inici d'un matrimoni llarguíssim amb la petitesa i la superficialitat".