Iolanda Batallé: "Les forces primitives poden ser alliberadores"

BarcelonaEn un dels capítols de Faré tot el que tu vulguis (Columna), la protagonista, la il·lustradora i pintora Nora, fa referència a la pel·lícula Themroc , en què Michel Piccoli es decidia a convertir-se en un primitiu urbà. ¿Hi ha voluntat de tornar a aquest primitivisme sexual i corporal, per part del teu personatge?

Hi ha un component d'això, sí. Ningú s'hi havia fixat fins ara... [Riu.] Durant el mes i mig que ha passat entre la cerimònia del premi i la publicació de la novel·la, hi ha hagut dones que m'han dit: "Has fet la novel·la que totes volem llegir" o "És el llibre que volem viure!" Fins i tot algú m'ha dit: "Has escrit la novel·la del que jo he viscut". Per a mi, Faré tot el que tu vulguis és una baixada als inferns, al cor de les tenebres de Conrad. Themroc i el primitivisme formen part d'això, d'aquesta voluntat d'enfrontar-se a les pors més profundes. Passa també a Josafat , sobretot en la manera com Prudenci Bertrana treballa la sexualitat. Les forces primitives poden ser alliberadores. No tothom s'atreveix a explorar la seva part oculta ni a acceptar les necessitats més obscures.

La Nora sí que ho fa. De fet, el llibre comença amb un viatge en avió en què ella té la primera experiència adúltera de la seva vida. Als agraïments de la novel·la hi surt "l'home de l'avió". Fins a quin punt és autobiogràfic, el llibre?

L'editorial no em deixa contestar la pregunta... [Riu.] L'únic que puc dir és que sempre hi ha un home o una dona de l'avió, per a molts de nosaltres.

¿L'escena de l'avió va ser el punt de partida de la novel·la?

Sí. Em vaig plantejar de quina manera un desconegut pot canviar-te la vida. Pensava molt en L'àngel blau , aquella pel·lícula en què un home molt recte s'enamora d'una cabaretera i com això li fa prendre tota una sèrie de decisions...

...que acaben fatal.

A la Nora li han dit des de molt petita tot el que havia de fer. L'han educat d'una manera molt concreta, es casa amb un home de seguida, tenen dues filles i passa vint anys sent-li fidel. Doris Lessing deia: "Vivim en presons que ens són còmodes". La Nora intenta fugir d'aquesta presó fantàstica on viu des de fa tant de temps. El personatge també pot fer pensar en la Nora de Casa de nines , de Henrik Ibsen. Ella també es decideix a trencar amb tot.

¿T'ha estat molt difícil escriure escenes de sexe explícit?

No és fàcil, escriure sobre sexe: corres el risc de sonar tou o cutre . Hi ha dues escenes en què m'ho vaig passar molt bé, la del senyor dels tatamis i la de la Maria. I no puc dir res més per no fer espòilers[riu]. La part eròtica del llibre és important, però no és l'únic element de pes. Hi ha la trama familiar de la Nora, que en alguns punts m'ha costat d'escriure més que les escenes de sexe.

Què pots avançar de la família?

En podem parlar poc, si no volem perjudicar els lectors [riu]. Podem dir que hi ha la relació de la Nora amb un avi poderós. És ell qui la instiga a ser pintora, i també qui la converteix en addicta a olorar la goma. La Nora no s'adona que es fica on es fica fins a un punt avançat del llibre. Això només és justificable tenint en compte que és un personatge innocent. Sempre ha viscut protegida pels altres. Primer hi ha l'avi, després el marit, i quan coneix en Nacho queda descol·locada.

Es dóna una relació de submissió entre els dos. Primer és ella, que obeeix els desitjos d'ell. Després els papers canvien.

En el fons, el sotmès és qui té el poder. Quan s'adona que té el poder, el perd. Els dèbils moren, però els que sobreviuen no són necessàriament els forts.

L'avi explica a la Nora que ha estat adúlter. Compara la seva dona amb "el millor gerro del món". Les altres serien "gerros de segona". Explica'm aquesta teoria.

L'avi és un personatge que em diverteix molt, en el fons. Les feministes el matarien! [Riu.] Per l'avi, anar amb dones era com anar a jugar a tenis, era la seva manera de processar l'estrès. Podia ser infidel, però per a ell les amants eren gerros de segona. Si es volien convertir en el gerro oficial, les deixava. És una estratègia que pot semblar cutre , però és real: així funcionen molts homes.

Com ja passava en altres novel·les teves, a mesura que avança l'argument apareixen petites històries paral·leles i moltes analogies.

Aquí parlo de plantes, de taurons, d'un avió que passa per sobre el mar i que la Nora relaciona amb Crist crucificat, de gavines i d'un taxista que remet a El cor és un caçador solitari , de Carson McCullers, i al conill d'Alícia. Hi ha frases que es repeteixen: "Resar és com regar amb aigua". I els somnis. La Nora relaciona els quadres que pinta amb els somnis i la realitat que viu.

¿Diries que el que expliques és arriscat?

En cada història faig el que crec que cal. Mai no he volgut escriure per encàrrec. Esgarrapo hores a la nit i a les vacances. Quan acabo una novel·la, és com haver acabat un combat de boxa. Em deixa esgotada i penso que trigaré molt a tornar-m'hi a posar. Però al cap de dos o tres mesos ja tinc una nova història que em bull a dins.