Miquel Bauçà es va donar a conèixer com a poeta el 1962 amb Una bella història. L’autor de Felanitx tenia només 22 anys, però amb el seu debut havia aconseguit el premi Joan Salvat-Papasseit. Va continuar publicant poesia amb regularitat -amb llibres com El noble joc (1972), Poemes (1973) i Les Mirsines (1983)- fins que l’any 1985 va publicar la primera obra narrativa, Carrer Marsala (1985), text d’una gran intensitat en què Bauçà encadena una idea rere l’altra amb una plasticitat i capacitat d’associació sorprenents. Arrenca amb un home que no s’atreveix a sortir de casa perquè té por. “Ara mateix, aquí algú es disfressa de faraó i puja a les golfes -escriu-. Un cop difunt, dins la calaixera, hi trobaran els estris. Fets com el que cito, la gent els sap. Ho sap el mosso que treballa a can Roca. Ho sap el canonge que baixa esglaons, sense pal·li, sense formes, alleugerit de signes exteriors. A mi em costa més de saber-ho, perquè és fàcil que confongui cementiris tan clarament distants com són el de Sant Andreu i el de Santa Coloma”.
Després d’aquesta miniatura de cinquanta pàgines va publicar dos llibres més de prosa (si no hi comptem El canvi ): L’estuari (premi Sant Joan 1990) i els dos relats inclosos a El vellard i L’escarcellera, escrits l’any 1988 però publicats el 1992.