“Feia més de vint anys que eren casats i era la primera vegada que se separaven”: aquesta frase podria resumir el nou llibre de Sílvia Alcàntara. És una construcció senzilla i clara, i el que diu és a la vegada bonic i trist, quotidià i excepcional, com tot el que passa a la novel·la, que és de factura clàssica, està ben escrita i convida el lector a abocar-se en un pou profund al fons del qual batega la vida. Com totes les bones novel·les, és un viatge -més interior que exterior- que arriba ben endins de les entranyes d’almenys tres grans personatges: la Glòria, al voltant de la qual tot gira, el seu marit, l’Enric, i la mare d’ell, la Miquela, que té una presència fortíssima, magnètica, en la primera meitat de la novel·la i després perviu dins del cap del fill i es prolonga fins a una de les nétes, l’Eva, que n’hereta una càrrega ben feixuga.

L’arc temporal que cobreix la novel·la és ampli: comença l’any 1930 i acaba el 2003, poca broma. Veiem com creix una família a mesura que passen les dècades, assistim a transformacions històriques i sociològiques profundes, reflectides en canvis de costums i de maneres de fer com l’aparició dels primers supermercats, dels aparells de televisió o de les cadires de plàstic. Quatre pinzellades històriques s’endevinen al fons de la tramoia narrativa: una guerra civil viscuda des dels marges, una migració cap a les poblacions del tèxtil, reunions secretes, un viatge a Londres per avortar, la mort del general Franco. La història comença amb l’enamorament de la Miquela i el Ton, que viuen una història d’amor una mica tardà que és una delícia. Són personatges arrelats a un tros de terra i aquest amor per cultivar-la l’heretarà el seu únic fill, l’Enric, un noi enyoradís que viurà sempre apocat sota l’ombra d’una mare totterreny. Quan es casi amb la Glòria, la dependenta de la carnisseria del poble, i la faci entrar a casa de la Miquela, es posarà en marxa una competició entre les dues dones que tenyirà tota la vida del matrimoni. La manera delicada com es parla de la transformació de l’amor entre dues persones al llarg de més que quaranta anys és un dels punts forts de la novel·la.

Es podria discutir si l’autora fa servir un truc d’estratègia narrativa molt clàssic, perquè amaga una informació vital d’una escena de la primera part i no la revela fins gairebé al final, però no seria just. En primer lloc perquè hi ha prou pistes perquè intuïm aquest secret tan fonamental de la vida de la Glòria, i en segon lloc perquè el que es descobreix és una cosa que és al cor del que vol explicar Alcàntara, que vol parlar de la inextricabilitat dels lligams familiars, de les herències enverinades que rebem com a fills i donem com a pares. És una novel·la que també es podria titular Els dies sense mare perquè aquesta és la característica que marca per sempre la vida de la Glòria, que és una nàufraga que mai no va tenir-ne, i que en canvi es casa amb un noi que viu tota la vida ofegat per un excés d’amor de la seva. De quina manera l’instint de protecció dels cadells -dels fills- els pot destruir la vida: aquesta és la biga mestra que sustenta l’edifici, o potser hauríem de dir el bloc de pisos, que ha bastit Alcàntara, perquè aquesta també és una novel·la sobre com es fa de petita la vida quan es trasllada del camp a un pis barat, on les estretors físiques alimenten les de l’ànima.

Sílvia Alcàntara és l’autora d’ Olor de Colònia (2009), un dels debuts més sonats de la literatura catalana recent, un relat espaordidor sobre les interioritats de les colònies tèxtils que va connectar amb molts lectors àvids de novel·les robustes, riques i sòlides. Els dies sense glòria és una esplèndida confirmació que allò no va ser una casualitat, i que Alcàntara té una veu pròpia amb moltes coses a dir. Que fa el que fan els escriptors: narrar la vida d’una dependenta de carnisseria com si fos la de la persona més important del món, el centre on convergeixen totes les mirades i d’on divergeix la força que ens ha de dur lluny de “la presó de la realitat, la renúncia dels somnis, la basarda del camí desconegut”.