Després de més d'una dècada sense publicar cap llibre, el crític literari Ponç Puigdevall va reaparèixer el 2010 amb la novel·la Un dia tranquil , protagonitzada per un escriptor alcohòlic i en plena crisi existencial abocat a una metòdica autodestrucció. Només dos anys més tard, Puigdevall torna amb una nova obra, L'atzar favorable , un recull de set relats plens de personatges erràtics, d'una sociabilitat tortuosa i fallida.
Dues són les característiques que cohesionen i donen homogeneïtat al llibre com a conjunt. La primera és la voluntat de Puigdevall d'explorar fins a l'extenuació tots els plecs d'unes relacions humanes -sentimentals, d'amistat, paternofilials o professionals- estranyes i decebedores, dinamitades o corcades per tota mena de passions, sentiments o manies fosques i poc saludables. Com a complement d'aquesta exploració implacable de les relacions humanes, Puigdevall vol expressar, també amb el més gran detallisme, el complicat encaix d'uns individus humanament maldestres amb un entorn indiferent o hostil.
L'altra característica és l'aposta per un estil molt treballat i personal, només apte per als lectors més entrenats. Densa i cerimoniosa, la prosa de Puigdevall està forjada a còpia de frases llarguíssimes, plena de meandres i tanmateix àgil i musculosa, especiada per nombrosos adjectius i carregada d'adverbis. És tan deliberadament boscosa que pot resultar espessa. Certs passatges sembla que repten orgullosament el lector a no emetre cap judici fins a haver-ne fet una relectura. Sumptuosa i exuberant, de vegades frega la verborrea incontinent, però no hi cau gairebé mai.
L'inconvenient d'una intensitat verbal tan poderosa és que desactiva o anul·la la intensitat dramàtica de les històries. Puigdevall crea una realitat verbal tan potent i tan enlluernadora que fa pràcticament inassequible l'experiència humana que vehicula i expressa. Vull dir que, a diferència del que succeeix amb la literatura més onanista i superficial -cartó pedra preciosista-, aquí les anècdotes argumentals i la humanitat hi són, però gairebé no les percebem, encegats com estem pels fulgors (excessius?) del llenguatge.