Mor Francesc Garriga, un dels grans poetes catalans contemporanis

Barcelona"Quan va acabar la guerra va començar el nacionalcatolicisme: anys d’església, cerimònia i encens. Jo estudiava als escolapis, i tot estava prohibit. Fins que no vaig fer els 24 anys no vaig baixar del núvol. Les mentides, la por, el pes de les temptacions... aquests anys de la meva vida van neguitejar una manera de ser. Ara és hora de passar comptes, sobretot amb mi mateix". Així parlava Francesc Garriga, mort aquest dimecres Sant Cugat als 82 anys a conseqüència d'una malaltia pulmonar, quan estava a punt de publicar el seu tretzè poemari, 'Swing', a Labreu edicions. L'editorial ha fet públic aquest migdia que el llibre apareixerà a mitjans de mes. El funeral se celebrarà demà a les quatre de la tarda al tanatori de Sabadell. En aquest enllaç podeu veure l'edició del programa '(S)avis' on el poeta va conversar amb el periodista Josep Puigbó i va recitar alguns dels seus poemes. Amb motiu de la mort de Garriga, el Canal 33 el tornarà a emetre aquesta nit a les deu. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha expressat el seu condol per la mort del poeta, i n’ha destacat "la seva ironia, la desmitificació que feia de la figura del poeta i la contundència dels seus escrits, amb un llenguatge propi i característic". Així mateix, Mascarell ha subratllat que "la poesia de Francesc Garriga és reivindicada per la generació dels joves poetes dels anys noranta i els primers dos mil. La seva veu es barreja amb la dels joves que han portat la poesia als bars i les àgores".

Francesc Garriga es donà a conèixer com a poeta abans dels trenta anys, quan publica Entre el neguit i el silenci l’any 1959. Encara en edicions fora dels circuits comercials impreses en el seu Sabadell natal, va publicar Paraules, el 1962, i Paraules cap al tard, l’any 1973. Eren els anys de represa de la literatura catalana i la poesia imperant era la de temàtica social.

El conseller ha recordat que “sense les cotilles dels anys seixanta i setanta, la poesia de Francesc Garriga va agafar una nova embranzida a partir de 1990, especialment amb la publicació a l’editorial Columna de Els colors de la nit i, després, amb Setembre”.

Garriga ha estat una de les grans veus de la poesia contemporània –directa, vigorosa, il·luminadora–. "Escric sobre mi amb la intenció que els lectors pensin que parlo d'ells. Només així hi ha poesia o literatura –deia amb motiu de la publicació de 'Tornar és lluny' (Proa), amb la qual va ser distingit amb el premi Carles Riba de poesia al 2013. I afegia–: Marcial ja ho va dir: «No escriu aquell els versos del qual no llegeix ningú». Escric per desfogar-me, per trobar resposta als problemes, per fer-los presents o per objectivar-los". El Carles Riba va ser el cim d'una trajectòria que va arrencar molts anys enrere, amb 'Entre el neguit i el silenci' (1959) i 'Foc nostre, somni...' (1960), i que es consolidaria sobretot durant els últims quinze anys, amb títols –tots ells de lectura indispensable i corprenedora– com 'Temps en blanc' (Proa, 2003), 'La nit dels peixos' (Proa, 2005), reconegut amb l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona; 'Camins de serp' (Edicions 62, 2009) i 'Ragtime' (Labreu, 2011). "Pocs autors hi ha, coneguts i desconeguts, i volem dir justament coneguts i justament desconeguts però també injustificadament coneguts i injustament desconeguts, que presentin unes credencials identificatives tan clares i evidents com Garriga", va escriure el poeta i editor Marc Romera al text de presentació del Poeta d’Honor al Festival de Poesia de Sant Cugat 2012. "I és que la poesia de Garriga, per poc que s’hagi llegit Garriga, s’identifica al primer vers que es llegeix com a poesia de Garriga, encara que no se sàpiga que s’està llegint Garriga –diu també el text–. I això passa perquè Garriga és dels pocs poetes contemporanis que ha estat capaç de trobar, de crear, un llenguatge propi que l’identifiqui i que el faci diferent de tot el pòsit de ferralla poètica que s’acumula en la massa excessiva de versets editats en aquest país". Josep Lluch, l'editor de Proa, ha destacat la "gran coherència" de l'obra poètica de Garriga i l'ha recordat amb aquestes paraules: "era una persona que era incapaç de dir-te amic, però que tenia uns gestos d'amistat commovedors".

Nascut a Sabadell al 1932, es va llicenciar en Filologia Germànica per la Universitat de Barcelona, i després d'una estada a l'Amazònia mentre formava part de l'orde dels franciscans caputxins va tornar a Catalunya, on més endavant ensenyaria Humanitats al Col·legi Sant Gregori de Barcelona. L'influx de Garriga com a professor, poeta i amic ha estat reivindicat –entre molts d'altres– per Joan Fontcuberta, Manuel Forcano, Xavier Bosch, Manuel Huerga, Carles Camps i Mundó, Marc Romera i Francesc Fontbona. També per les generacions més joves (Eduard Escoffet, Josep Pedrals, Pau Vadell, Ester Andorrà, Jaume Pons Alorda, Laia Noguera, Joan Todó, Albert Forns, Anna Ballbona i un llarg etcètera), amb qui es trobava cada dimecres al bar Horiginal de Barcelona. Profundament crític i alhora entusiasta de les noves veus poètiques, Garriga escoltava els recitals amb la mateixa atenció que rellegia els clàssics llatins i grecs. La bona entesa amb la joventut ha fet que 'Swing', el seu últim i tristament pòstum llibre, estigui a punt de ser publicat per LaBreu, i que fa uns mesos AdiA edicions donés a conèixer la interessantíssima antologia Demà no és mai, un recorregut per tota la seva obra, des d''Entre el neguit i el silenci' (1959) fins a 'Tornar és lluny' (2013), amb alguns inèdits, i acompanyat d'un disc amb una trentena de poemes recitats per la seva veu serena i sàvia.

A més de la seva obra literària, Garriga va ser el director de l'edició espanyola de la prestigiosa revista d'art 'FMR' i va participar en diversos programes culturals, com 'Avisa'ns quan arribi el 2000', del Canal 33. També era un gran culé. "Era soci del Barça des de 1965. Des del 81 vam anar al futbol sempre junts. Estava abonat al Camp Nou, al Palaublaugrana i al Miniestadi", ha recordat el periodista, escriptor i un dels millors amics del poeta Xavier Bosch. "Portava una insígnia d'or i brillants de l'Aureli Bisbe amb l'escut del Barça sempre a la solapa –ha dit també–. Fa just 4 anys era amb ell a Londres per animar el Barça en un partit de Champions a camp de l'Arsenal".

A 'Els colors de la nit' (1990) escrivia, sempre en minúscules: "pensar-te és retrobar-te. / segueixo mil camins / que em dicta l'enyorança / i em perdo cor endins". Quan Garriga deia que deixava un tros de la seva ànima en cada llibre també tenia raó.