La posició normativa sobre algun dels pronoms febles dins l’oració de relatiu que vam veure en l’últim tast és vacil·lant i confusa. Mentre que el DIEC2 ens defineix arrossaire com a “persona a qui agrada molt l’arròs”, la fitxa 7383/2 de l’Optimot afirma que el pronom li és necessari a la frase “L’Aurora, a qui no li agraden gens les faves, ha hagut de menjar-ne”.
No cal dir que, en tots dos casos, podem optar pel relatiu popular i parlar d’algú “que li agrada l’arròs” -i així apareix en la fitxa autògrafa de Fabra i al DCVB- o “que li agraden les faves”. Per contra, veig forçades tant l’esmentada definició del DIEC2 com la del GDLC (“persona a la qual agrada molt l’arròs”).
És la petja que ha deixat -i que convé esborrar- una injustificada i superada fòbia normativa al pleonasme. Ara sabem que l’objecte indirecte (OI) dels verbs tipus enviar, regalar o donar és substancialment diferent de l’OI dels verbs psicològics tipus agradar, interessar o doldre i dels pseudoimpersonals tipus ocórrer, caldre o fer falta.
Ho explica Júlia Todolí a la GCC. El primer OI té la funció semàntica de meta: (1) “Demà (li) enviaré una postal al Joan” ( al Joan és meta). L’altre, la d’experimentador: (2) “Ell no li agrada a la Maria” ( a la Maria és experimentadora). I, mentre que a (1) el li és com a molt opcional i la norma el desaconsella, a (2) es considera gairebé obligatori. És a dir, la frase (3) “Ell no agrada a la Maria”, que l’antiga norma preferia, ara es rebutja. I el mateix es pot dir de la frase (4) “Aquest any el cotxe no (li) fa falta al Joan” sense el li.
I, pel mateix motiu, (5) “El noi a qui (li) he donat el teu llibre” pot prescindir del li (i la norma prescriu prescindir-ne) i, en canvi, (6) “El noi a qui li agrada el teu llibre” no.
Som davant un d’aquells casos en què una millor descripció de la llengua abona el que la intuïció genuïna ja ens deia, i empeny a modificar la norma perquè dir-ho, i escriure-ho, no només deixi de ser incorrecte sinó que passi a ser preferible a la correcció que es feia abans.