Elizabeth Strout: “Si vols dir la veritat no pots protegir els personatges”

BarcelonaAbans d’instal·lar-se a Nova York, Elizabeth Strout (Portland, 1956) feia de cambrera i escrivia contes i novel·les que mai no van arribar a veure la llum. Va acabar estudiant dret i va exercir d’advocada, però la seva vocació era tan forta que va acabar deixant la feina al cap de “mig any terrible” i es va centrar en l’escriptura. No va debutar fins al 1998, quan tenia 42 anys, amb Amy and Isabelle. Una dècada més tard va aconseguir el premi Pulitzer amb Olive Kitteridge. La traducció catalana, publicada el 2010 per Edicions de 1984, va guanyar també el Llibreter. Ara arriba Em dic Lucy Barton, que arrenca amb la convalescència de la protagonista en un hospital a causa de la inesperada infecció que pateix després d’haver sigut operada d’apendicitis. La Lucy rep una visita de la seva mare, i a partir d’aquí l’autora exposa la complexa relació familiar: al contrast entre la vida de camp i la de ciutat s’hi afegeixen les històries de matrimonis fracassats, de germans amb problemes i la vocació d’escriptora de la protagonista.

Em dic Lucy Barton és un llibre fet de petits retalls narratius.

Treballo en un escriptori molt gran i vaig escrivint petites escenes a mà fins que trobo els personatges. En el cas d’aquest llibre n’havia escrit una on hi havia una noia i la seva mare. I era en primera persona, a diferència de les altres novel·les que he escrit fins ara. M’hi vaig llançar.

Tenen una relació complicada.

Jo crec que s’estimen molt. El problema és que la mare no és gaire expressiva a l’hora de mostrar els seus sentiments. Tot i que s’estimen, la situació que han viscut és dura.

Els problemes arrenquen d’una infantesa plena de privacions. ¿Podríem qualificar-la de traumàtica?

Sí. Bona part de la meva narrativa té a veure amb les diferències entre classes socials, i s’ha dit poc. Igual que la Lucy, jo també vaig créixer en una zona rural on hi havia famílies que eren menyspreades pels altres perquè eren terriblement pobres. Hi ha una escena en què una mestra diu a la Vicky, la germana de la Lucy, que té brutícia rere les orelles, i que ningú no és tan pobre per no poder comprar una pastilla de sabó. És horrible! Després d’escriure-ho em vaig adonar que jo havia vist com la meva mestra li deia això mateix a una companya de classe.

Les vàlvules d’escapament de la Lucy són la lectura i l’escriptura.

Primer no sabia que la Lucy seria escriptora. En un dels fragments que tenia escrits deia: “Els llibres em deien coses”. Rellegint-lo em vaig adonar que la Lucy havia de ser escriptora. Em va costar prendre aquesta decisió, perquè no em sembla que els escriptors siguin gens interessants en la ficció.

A més a més, últimament han proliferat les novel·les d’escriptors que escriuen sobre el mateix fet d’escriure.

Exacte! [Riu.] No volia fer el mateix. L’únic que m’interessava era escriure la història de la Lucy, així que em vaig oblidar del que passava al món i em vaig centrar en ella.

No hem de buscar semblances entre la Lucy i vostè.

Hi ha un moment en què ella diu que escriu perquè la gent no se senti tan sola. En això estem d’acord. M’agrada que els lectors es puguin posar a la pell d’una altra persona. La literatura t’ho dóna. Si no poguéssim empatitzar, viuríem en un món molt perillós.

Un altre punt en comú seria dedicar-se costi el que costi a escriure.

És una vocació molt difícil. Si realment vols ser escriptor has d’articular la vida al voltant de l’escriptura. No pot ser una activitat extralaboral, et pren massa energia.

Va deixar la feina d’advocada i se’n va anar a Nova York. ¿De què vivia?

Com que era llicenciada en dret, podia ensenyar anglès en col·legis universitaris. M’hi vaig dedicar durant anys a temps parcial. Més tard, després d’ Amy and Isabelle, també vaig ensenyar escriptura creativa.

Al llibre també tenim una escriptora que ensenya escriptura creativa. Diu que tothom acaba escrivint “la seva història”. Quina seria la de la Lucy?

És una pregunta molt bona i molt difícil de respondre. Diria que la Lucy escriu sobre com d’imperfecte és l’amor. Si una cosa mostro al llibre és que els humans som molt complicats.

Sense jutjar els personatges?

Sí. M’estimo tots els personatges i no m’importa com es comporten quan escric.

La Sarah diu que has d’escriure sense protecció.

Sí. Si vols dir la veritat no pots protegir els personatges. Mentre escrivia Olive Kitteridge vaig començar a dubtar sobre si el personatge realment s’havia de comportar d’una manera o d’una altra. I després de pensar-hi molt vaig arribar a la conclusió que havia de deixar que l’Olive decidís per si sola. Per a la seva veritat.