En el que seria la seva darrera entrevista televisiva, Mercè Rodoreda, preguntada per Mercè Vilaret sobre com era la Catalunya dels anys 30 del segle passat, deia rotunda: catalana! També podia haver dit: culta. Aquest volum, fruit del seminari celebrat a Girona els dies 4 i 5 de març del 2010, no deixa cap dubte que aquella Catalunya era culta i francòfila, però a dreta i a esquerra. Per alguna raó s'explica que la vídua Cambó, segons ens va manifestar personalment en els darrers anys de la seva vida i vivint a Madrid, obrís una subscripció al Journal de Genève a cada nét que li naixia!
Feta tanta prèvia, direm que aquest volum és interessant per més d'un concepte. I estimulant, i esperançador (tornarà Catalunya a ser culta?) Per un costat, la llufa que es penja invariablement al gran poeta J.V. Foix de maurrassià gairebé únic, queda totalment esvanida. Si no hi quedés, tampoc importaria gaire, per cert. Torres tan altes van caure internacionalment. En cas de dubtar-ho, vegeu For Lancelot Andrewes (1928) de T.S. Eliot, o espigoleu en la seva obra. Sí, des del pati de l'Ateneu Barcelonès fins a les oficines d'uns dissidents de la Lliga, comandats per Nicolau d'Olwer, Maurras i el seu partit, Action Française, van existir. Ja ens en va avisar August Rafanell a La il·lusió occitana i molt abans ens n'havia avisat Josep Pla a Retrats de passaport . Incidentalment i com lamenta Xavier Pla, és una llàstima l'absència de Rafanell al seminari i, avui, al llibre.
El volum està encapçalat per dos magnífics textos que centren el tema. El de Jaume Vallcorba i el d'Albert Manent, als quals segueix immediatament el del biògraf i estudiós maurrassià Stéphane Giocanti, de qui fa relativament poc vam tenir versió castellana de la seva biografia ( C harles Maurras. El caos y el orden , 2010). Segueixen Joaquim Coll, sobre regionalisme conservador i felibrisme; Maximiliano Fuentes, Maurras i Xènius ; Antoni Martí, sobre Curtius; Sílvia Coll-Vinent, sobre Estelrich/Maurras (amb la inclusió d'un interessant prefaci d'Estelrich del setembre del 39); Francesc Montero, sobre les trifulques d'Action Française amb el Vaticà; Jordi Amat, sobre la presència maurrassiana a la premsa franquista, i, finalment, Peter Tame, sobre Catalunya en l'obra de Robert Brasillach, maurrassià, naturalment. Excel·lents textos en general en què tan sols es pot retreure que en alguns l'esperit acadèmic els fa abusar de la nota. Què hi farem: és un mal conegut.
Tot amb tot, si recordem que fa poc hem tingut els Dietaris d'Estelrich, una figura tan interessant com oblidada (diuen que a Felanitx, a la biblioteca amb el seu nom, fa pocs anys no hi havia cap obra seva!) potser podrem convenir que, per fi, tenim la història vista no tan sols des del punt de vista de l'esquerra, com ha estat el cas fins ara i per aquella brama popular segons la qual la cultura tan sols té perfil esquerrà. El perill, si és que existeix, és que ens agradin, els de dretes. En qualsevol cas, podríem dir que Catalunya serà culta o no serà!