Guillem Frontera és un dels representants més destacats de la generació dels 70. El seu debut, Els carnissers (1968), segueix sent una de les visions més demolidores i lúcides que la literatura ha donat de les enormes transformacions que es van produir a Mallorca durant els anys 60 del segle XX, quan va deixar de ser una societat rural -ancorada en el passat, estàtica i molt pobra- i, de la nit al dia, es va convertir en una societat de serveis, lliurada a l'ídol del turisme de masses, inflada de diners i de nouvinguts.
Home curiós, Frontera ha estat sempre un escriptor molt polifacètic. Ha conreat la poesia (de jove), la novel·la, el conte, el periodisme, el guió per a cinema i televisió, i l'assaig i crítica d'art. Entre els seus títols de narrativa, destaquen La ruta dels cangurs (1979), Un cor massa madur (1993) i La mort i la pluja , de contes, guardonat amb el Mercè Rodoreda 2007. També és autor d'un breu recull d'aforismes, Bombolles de sabó (2006), una útil porta d'entrada a l'estil -d'una elegància substanciosa i punxeguda- i a la seva mirada, penetrant, plena d'humanisme i d'ironia: "La democràcia és un peix. Te n'han tocat les espines".
Que un escriptor amb una obra tan sòlida i una trajectòria tan interessant com les de Frontera sigui relativament poc conegut a Catalunya només s'explica perquè no viu a Barcelona i per la temàtica mallorquina de la majoria dels seus llibres. Potser la cosa canviarà, tenint en compte que ha començat a col·laborar amb l'ARA. Seria de justícia, tal com confirma la lectura de la seva novel·la més recent, L'adéu al mestre , una claustrofòbica i melangiosa exploració de la relació que mantenen un pintor jove i un pintor veterà en la Mallorca de finals dels 80, uns anys descordats i imprevisibles, marcats per l'èxit fulgurant de Miquel Barceló i per la mercantilització del circuit de l'art internacional.
El narrador i protagonista és un jove fill d'una família de la noblesa illenca, orfe, molt ric. Gràcies a la immensa fortuna familiar, ha pogut sufragar-se la seva desbordant passió per l'art: "No pocs viatges a ciutats europees per veure un sol quadre…" Frontera ha sabut donar al narrador protagonista, meditatiu, massa sensible per sentir-se còmode dins les brutors del món, una veu que és distant però càlida: "Compartir la bellesa uneix més les persones que un dinar de Nadal". Aquesta veu s'expressa amb un estil reflexiu, dens, un punt elusiu i en ocasions preciosista. D'aquesta manera, Frontera defineix el personatge central sense haver de recórrer a autocaracteritzacions massa feixugues i explícites. Això fa, alhora, que pugui escapar-se de la introspecció per fixar-se en allò que li interessa: el convuls panorama artístic de l'època i la relació que el protagonista narrador manté amb Néstor Salvatori, un pintor argentí que viu a l'illa, que va tenir èxit de jove però que fa molts anys que crea en terra de ningú, "engrunat entre una tradició agònica i una modernitat estrident", donant classes al taller per malviure.
Un dels punts forts de la novel·la és la manera com Frontera aconsegueix de lligar la relació entre el mentor i el deixeble amb el context socioartístic que descriu. Lluny de limitar-se a mostrar de quina manera les obscures i corruptores maniobres del món de l'art afecten i fan malbé l'estima i l'admiració que el narrador protagonista sent per Salvatori, Frontera mostra les greus conseqüències intel·lectuals, estètiques i morals que té viure en un món en què les obres d'art han deixat de ser concebudes com una via de coneixement o com una temptativa de bellesa i han esdevingut un pur valor de canvi, apte només perquè els nou-rics -hotelers, "especuladors disfressats d'advocat, de metge, d'arquitecte"- hi assaciïn la cobdícia. Es nota que Frontera coneix bé els ambients i el material humà sobre els quals escriu. La galeria de secundaris, arquetips de carn i os, és representativa: l'artista impostor, el galerista fatu, el periodista cínic…
Intel·ligent, nostàlgica i mordaç, L'adéu al mestre té el valor afegit de tractar per primer cop des de la novel·la el terrabastall provocat pel fenomen Miquel Barceló, que va generar miratges devastadors i frustracions inacabables.