Contra l’afalac instantani del lector

“Aleshores ja no li calia preocupar-se ni turmentar-se perquè tot es reduïa a esperar i ja s’havia demostrat a si mateix que en sabia prou, però quan el desenllaç va ser irremeiable -quan el desenllaç va ser el previst- havia constatat que tant les circumstàncies presents com les conjectures sobre el futur destil·laven buidor, que el tint de les perspectives adquiria una tonalitat diferent de la imaginada, i que no hi havia res a començar de nou perquè no hi havia res que no fos igual que abans”. En un relat, la primera frase és decisiva per establir un to, un horitzó d’expectatives, un salconduit moral. D’incògnit comença proposant al lector un pacte inequívoc, d’una sinceritat brutal: heus ací -sembla dir-hi l’autor- un llibre monòton, una història grisa. Però la monotonia i la grisor no han de semblar-nos necessàriament conceptes negatius. De vegades ens endinsem en una novel·la com ho faríem en un riu: tentinegem, anem prenent seguretat, comprovem la temperatura de l’aigua. De sobte, comprovem que el corrent ens porta suaument, sense perills, amb una fermesa indolent. La confortabilitat ens guanya, no sentim fred ni calor. Sabem que no anirem lluny, però tampoc ens amenaça cap perill.

D’incògnit és un riu amanós, la qualitat de l’aigua és remarcable i el lector s’hi sent suaument a estalvi. No hi busquem concessions sintàctiques (ni tan sols a la manera fàcil: posant punts i a part), però tampoc escarafalls o muntanyes russes emocionals. Aquest llibre és el contrari d’un bestseller : no busca l’afalac instantani del lector (això de fer-li creure que tot pot ser entès fàcilment, que la complexitat no existeix o pot ser feliçment evitada), sinó que fa una indagació gnoseològica en l’existència d’un home madur en trànsit pels diferents estadis de la soledat. Una llarga odissea amb pocs agafalls i on fins i tot els parlaments entre els personatges s’han incorporat a la narració com a discurs indirecte.

L’argument: un home agafa un tren de Barcelona cap a Girona, després de separar-se de la seva dona. Plou (aquesta pluja, al principi de la història, m’ha semblat que feia el mateix paper que la de la pel·lícula Psicosi d’Alfred Hitch-cock: fer de cortina d’entrada a un món privat, un revolt de la realitat amb lleis pròpies). Després tot s’esdevé monòtonament, implacablement, inexorablement.

El lector de bagatel·les farà bé d’abstenir-se’n; qui busque una experiència inequívocament literària hi tindrà la seua recompensa.