Una comedieta italiana

Quan l’humor és totalment inofensiu corre el risc de transformar-se en comedieta lleugera. En aquesta novel·la l’excés de tendresa crea una atmosfera massa naïf que impedeix que Som una família sigui res més que un llibre per passar l’estona. Fabio Bartolomei ha plantejat una idea bona i graciosa, té l’habilitat de crear brillants imatges per presentar-la i troba el to simpàtic que cal per explicar-la. Amb això n’hi hauria prou per a una entretinguda pel·lícula de 90 minuts (Bartolomei també és guionista) però no és suficient per a una novel·la de 300 pàgines. I no és que hi hagi un problema d’habilitat narrativa. El problema és que l’autor s’embolica i no aconsegueix mantenir l’atenció del lector, desconcertat i cansat per massa alts i baixos: contrasten els capítols ben pensats i divertits amb d’altres que simplement no aporten res i carreguen el relat.

Ambientada a la Itàlia dels 70, la història la narra en primera persona un nen prodigi que amb 4 anys sap llegir, escriure, fer càlculs complicats i té una imaginació enorme que li fa creure que està destinat a salvar el món. L’Al Santamaria, aquest superdotat, viu amb un pare fan de l’Elvis i conductor d’autobús, una mare que cuina les millors coques d’Itàlia, i la Vittoria, la seva germana gran. La veu innocent de l’Al ens explica que es considera “el nen més afortunat del món”, mentre anem veient que realment els Santamaria són una família molt pobra que intenta compensar els problemes estimant-se molt. Però ell viu la vida com si fos un paradís perquè els pares insisteixen a dir-li: “Quan tens una família com la nostra ho tens tot”.

Una veu que alliçona

La veu de l’Al al principi ens sembla original, però a còpia de pàgines -l’acompanyem a la novel·la des dels 4 anys fins que en té 22- se’ns fa pesada. A més, l’autor interfereix massa en aquesta veu i ens alliçona amb les seves opinions sobre política internacional i religió posant-les en boca d’un nen petit, i és un truc que molesta, perquè ens sentim enganyats. En canvi, un dels punts forts de la novel·la és el personatge de la Vittoria. Quan els dos germans es queden sols en una casa aïllada i semidestruïda (perquè els pares marxen en un viatge que s’acabarà allargant), ella es fa càrrec del germà. És un personatge que sí que evoluciona i guanya força: passa de ser una adolescent autodestructiva a una protectora cap de família. És ella qui dóna a l’Al i al lector un missatge de superació i d’optimisme veritablement bonic. De tota manera, sorprèn que Angle Editorial hagi volgut incloure en la seva fantàstica col·lecció Narratives aquest autor que no encaixa amb les excel·lents apostes que han fet els últims anys.