Poc abans de morir, el sociòleg Ralf Dahrendorf ens advertia de la temptació de jutjar amb excessiva duresa, des del confort dels nostres sofàs, l'actitud dels intel·lectuals davant situacions extremadament complexes. Sense tenir present aquesta premissa, difícilment pot encarar-se la biografia de bona part de les personalitats que van viure la Guerra Civil i el franquisme, i que van optar per quedar-se a Catalunya.
Jaume Vicens Vives (1910-1960), el prometedor historiador del temps de la República, acabarà sent l'home pont per excel·lència entre les diferents sensibilitats catalanistes de l'interior i de l'exili, a més d'un interlocutor qualificat amb certs sectors del poder central. Però, entremig i durant els anys centrals de la seva vida, prevaldrà el pare de família, l'acadèmic, l'investigador i l'empresari que haurà de sobreviure en la misèria -econòmica, moral i científica- de la postguerra.
Cristina Gatell i Glòria Soler ens ofereixen més una biografia intel·lectual que no política. Tot i ser present, explícitament o implícitament, la política no ocuparà un espai central en la seva agenda fins al 1955. Fins aleshores, la política li interessa utilitàriament. Sense influències en aquest àmbit, la càtedra i, posteriorment, la consolidació de la seva escola haurien estat impossibles.
La publicació de Notícia de Catalunya dóna un tomb a les seves prioritats i normalitza la seva figura dins de la societat catalana i, sobretot, dins dels nuclis polititzats. Com ja avançava a Josep Pla el 1952: "Si surto dels meus arxius, llibres i redós familiar serà, simplement, perquè ja és hora de tornar a lloc les coses essencials, somogudes per la guerra, i que cal novament apuntalar". És aleshores que trenca amb les maledicències -mai completament- sobre el seu passat i impulsa decididament iniciatives amb voluntat de cohesió política.
Tanmateix, i tot i el seu interès i la seva innata capacitat de lideratge, Vicens se'ns mostra sovint poc dotat per a la política i el politiqueig. En ell, l'optimisme i la confiança en les pròpies forces es combinaven amb "una notable ingenuïtat i una escassa visió". Amb tot, la prematura mort de l'heterodox historiador va fer que, per a bona part de la generació política i intel·lectual protagonista de la Transició, esdevingués un referent ineludible.
Es mantenen, però, dos períodes foscos. D'una banda, els anys republicans. Caldria escatir fins a quin punt Bosch Gimpera resulta decisiu en la seva formació política. A més de les acadèmiques, hi ha tota una sèrie de coincidències: l'estreta col·laboració en la gestió universitària, la simpatia pel paper de la Lliga Regionalista, la concepció plural dels pobles hispànics i l'aposta per l'encaix de Catalunya dins d'Espanya enfront dels secessionistes.
De l'altra, el vincle amb la burgesia catalana, no tant com a impulsor del futur Cercle d'Economia sinó com a triple interlocutor en els papers d'empresari editorial, buscador de mecenes per a les iniciatives intel·lectuals i col·laborador de Tarradellas. La pista dels diners, sovint més difícil de seguir que la política, ens permetria conèixer millor el període i els vincles entre l'exili, l'oposició interior, l'empresariat català i/o les diferents personalitats provinents del catalanisme de preguerra, sobretot de la Lliga.
Gatell i Soler fan palès l'important paper que el president de la Generalitat a l'exili reservava per a Vicens, però de manera imprecisa. Per les mateixes característiques de la clandestinitat, ens manquen més detalls sobre com s'havia de concretar la col·laboració. La rica bibliografia i també correspondència de l'historiador resulten parcials i insuficients, atès que havien de lidiar amb la censura. Amb el corrent de proa demostra que, malgrat l'Any Vicens i els treballs previs (Muñoz, Marín Gelabert, De Riquer, Santirso...), la seva figura -complexa i suggerent- justifica plenament l'interès, com a estudi de cas i com a representant d'una generació. De la seva biografia en sorgeix l'evidència d'una societat catalana molt més diversa del que la grisor franquista feia intuir. En paraules de Verdaguer: "I a on tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen".