Barris barcelonins en negre

Barcelona ha esdevingut escenari privilegiat de dos gèneres literaris en alça: la novel·la històrica i la novel·la negra. Els dos gèneres sedueixen tota mena de lectors perquè aporten informació sobre una realitat que tothom vol aprofundir. Barcelona produeix empatia, connexió. Com que la ciutat està de moda, avui esdevé de forma natural teló de fons de crims diversos, dit sigui amb el permís dels veterans. El problema que planteja el gènere és que s’ha de moure en un nivell de violència que sigui versemblant al lector. Barcelona no és Bogotà. És veritat que es pot decidir explicar crims de guant blanc o directament la corrupció (ho ha fet Rafael Vallbona, tot i que fora vila), però si volem sèrie negra autènticament negra aleshores l’acció s’ha de situar a les vores marginals, un ambient que no tothom coneix bé, que no ressona prou.

Aquesta antologia il·lustra molt bé aquest problema. Està coordinada per Ernesto Mallo, un argentí ara establert a Barcelona, que té una producció notable, centrada en la figura d’un policia que es veu entrebancat per la circumstància política argentina abans i durant la dictadura. Mallo, desplaçat del territori que domina amb una precisió de bisturí, opta aquí per una narració onírica que flota sense arrelar en cap geografia, malgrat que diu que és el Born. I és que cada conte -podem pensar que encarregats- remet a un barri de Barcelona. Els que obren i tanquen són els d’Andreu Martín (Nou Barris) i Carlos Quílez (Vallbona) i tots dos expliquen bé el clima marginal, de perdedors, ajustat a la realitat cutre del panorama local, posada al dia amb noves sociologies.

Descriure la realitat moral

Més interessants són les aportacions d’Empar Fernández i Teresa Solana (aquesta també veterana), que tracen perfils humans interessantíssims, tocats pel crim, però reals com la vida i situats a la perfecció en l’entorn de Sants l’una i de l’Eixample (el Ninot) l’altra. Hi ha barri, hi ha humanitat, i hi ha aquell destí estúpid que colpeix. Després hi ha un parell de contes que remeten a una Barcelona que ja no existeix, de dècades enrere, abans de tota modernitat. És ajustat el retrat de la Ribera (un nom tan desaparegut com la realitat que designava) que fa Lilian Neuman, i també el Guinardó, un territori que dóna per a molta literatura, de Carlos Zanón. I la Barceloneta, que a penes es veu en un conte presidit per la culpa, o la no culpa, d’un fet passat. Els altres contes s’allunyen del retrat de la ciutat -excepte el de Gràcia- o són més forçats en el plantejament. Recordem que una de les regles del gènere és descriure la realitat moral d’un temps concret. El fet que el llibre estigui escrit en castellà li dóna, segons com, un deix rar, de pel·li doblada.