Almudena Grandes: “Ser feliç era una forma de resistir, a la postguerra”

Almudena Grandes reconeix que té la sort de poder-se dedicar a temps complet a la seva vocació, l’escriptura. Ho va aconseguir des d’abans de fer els 30 anys, quan va publicar Las edades de Lulú (Tusquets, 1989). Bigas Luna en dirigiria l’adaptació cinematogràfica, que va aixecar polseguera per l’explicitesa sexual: Grandes es va encarar dues dècades abans que E.L. James al sadomasoquisme, i des d’una exigència literària supe-rior. Dues dècades després de debutar -durant les quals la seva popularitat havia crescut gràcies a llibres com Malena es un nombre de tango (1994) o Los aires difíciles (2002)-, l’escriptora madrilenya es va proposar el repte majúscul d’exposar la primera postguerra en sis novel·les.

Las tres bodas de Manolita és la tercera part de l’hexalogia, que va arrencar amb Inés y la alegría (2010) i va continuar amb El lector de Julio Verne (2012). “El punt de partida de Manolita era triple. D’una banda, em va fascinar descobrir que la clandestinitat havia fet portar d’Amèrica unes màquines multicopistes que quan van arribar a Espanya no funcionaven -explica, a la velocitat de la llum, en un despatx de Tusquets, l’editorial on ha publicat tots els seus llibres-. Després em va emocionar molt llegir Querido Eugenio, de Juana Doña, en què recordava l’amor pel seu marit més de seixanta anys després que fos afusellat. Gràcies al testimoni de Doña vaig assabentar-me dels casaments de la presó de Porlier, i del capellà que cobrava suborns per permetre trobades amb els presoners a canvi de diners, tabac i pastissets”.

El tercer estímul va ser de carn i ossos: el 2008, durant un homenatge als republicans espanyols, Grandes va conèixer Isabel Perales. “Era una dona de més de 80 anys. Se’m va acostar i em va dir: «¿Vostè en sap res dels nens esclaus del franquisme?» -recorda-. A finals del 1940, gràcies a un decret del govern franquista, la madrastra de la Isabel -que era a la presó- va poder demanar que la seva filla fos internada en una escola religiosa de Zabalbide”. El testimoni d’Isabel Perales va impressionar tant l’escriptora que va decidir convertir-la en germana de la Manolita, la protagonista de la novel·la. “Tenia clar que no volia centrar-me únicament en el cas de la Isabel -assegura-. Encara que el meu cicle de novel·les se centri en els anys de postguerra, procuro defugir la truculència i l’excés de sang. Una novel·la pot parlar de coses terribles, però no ha de fer olor de quètxup”. D’aquesta manera, Grandes va escollir explicar la història des del punt de vista de la Manolita, “una supervivent total que, tot i haver crescut amb les cartes marcades, té la vocació desaforada de ser feliç”.

Unes represàlies devastadores

Manolita Perales s’instal·la a Madrid amb el pare, la madrastra i cinc germans el 1931. La Guerra Civil esclata durant la seva primera adolescència. “Des que va acabar la guerra sabia que havia d’arribar el pitjor; que ens amenaçava des de darrere de qualsevol full de calendari, però mai no vaig imaginar que fos tan enorme, tan inabastable, tan devastador”, es pot llegir al llibre. Amb el pare i la madrastra empresonats i el germà Antonio amagat en un tablao, la Manolita ha de cuidar la resta de germans al mateix temps que s’involucra en la primera resistència contra el franquisme. “Quan esclata el conflicte bèl·lic, la Manolita és una pàmfila, no té picardia, no és gens precoç. La seva única experiència lleugerament sexual és que aconsegueix gratis el pa si ensenya els pits -resumeix-. En molt poc temps ha de passar de ser la señorita Conmigo no Contéis a implicar-se amb els seus amics. És per això que accepta anar fins a la presó de Porlier i casar-se amb Silverio e l Manitas, que ha d’ajudar la clandestinitat a trobar la manera d’arreglar les màquines multicopistes que han arribat des de l’altra punta del món perquè la resistència pugui omplir la ciutat de propaganda”.

Grandes, que reconeix que està “obsedida amb l’estructura de les novel·les”, planteja un recorregut ambiciós -supera les 750 pàgines- muntat a partir de capítols extensos, en què la cosmovisió de la Manolita és enriquida gràcies a una considerable galeria de personatges secundaris, com ara els amics de la colla -entre els quals destaca La Palmera, sobrenom de Francisco Román-, les monges de l’escola de Zabalbide, els presoners del camp de treballs forçats de Cuelgamuros i els interns de Porlier. “No m’interessava tant retratar l’ambient de la presó sinó el de la cua de la presó -diu Grandes-. Les dones, mentre esperaven poder veure els presoners, parlaven de coses intranscendents, s’explicaven receptes de cuina i fins i tot es donaven consells de bellesa. Era això el que permetia que la vida triomfés sobre la mort”.

Matisar els finals

Las tres bodas de Manolita és una novel·la dura, però no desesperançada. “La felicitat era una forma de resistir, a la postguerra: volia que els lectors tinguessin aquesta sensació -diu-. Continuar vivint ja era un acte de resistència. Cada rialla era una manera de fotre la dictadura. Quan vaig començar a escriure aquest cicle de novel·les, tenia consciència que tots els finals feliços haurien de ser matisats. És per això que en totes dedico un capítol final a explicar què se’n va fer dels personatges després de la mort de Franco”.

Encara hi ha dos personatges més que mereixen una menció especial: l’escriptor i anarquista Antonio de Hoyos i Roberto Conesa, el Orejas. “Hoyos va ser la reencarnació de l’esperit republicà: representa aquella classe alta, progressista i intel·lectual que hauria pogut fer d’Espanya un lloc diferent -reconeix-. Era tan radicalment honest que, tot i haver heretat una fortuna familiar, no va poder evitar acollir desenes de sensesostre a casa seva, el Palau de Riscal”. L’altra cara de la moneda -la de la traïdoria-és encarnada per Conesa. Igual que Hoyos, també és un personatge que parteix d’una base real: “Sabia quines van ser les fites de la carrera professional de l’Orejas, però no vaig aconseguir prou informació sobre la seva vida personal -recorda-. El 1977, dos anys després de la mort de Franco, el torturador va ser condecorat amb una medalla d’or vitalícia que vam pagar entre tots”.