Literatura
Llegim Entrevistes 20/06/2022

Tatiana Salem Levy: "Trobar el teu violador no cura el trauma"

Escriptora, publica la novel·la 'Vista Chinesa'

3 min
Tatiana Salem Levy fotografiada a l'Hotel Astoria de Barcelona

BarcelonaUna amiga íntima de l'escriptora Tatiana Salem Levy (Lisboa, 1979) va patir el 2014 una brutal violació a Rio de Janeiro. Levy la va acompanyar en el procés d'investigació policial i de superació del trauma i, quatre anys després, va decidir escriure'n una novel·la. Vista Chinesa (Libros del Asteroide, 2022, amb traducció al castellà de Mercedes Vaquero Granados) és la reconstrucció en primera persona d'aquells esdeveniments i el viatge d'una dona forta per evitar que el trauma la defineixi i traspassi als seus fills.

Què va passar l'agost del 2014?

— Una tarda havia quedat amb la meva amiga Joana per comentar el meu darrer llibre per telèfon. Li vaig trucar, però tenia el mòbil apagat. No vaig insistir perquè sé que té molta feina, treballa a la televisió. L'endemà la meva germana em va explicar que a aquella hora la Joana havia estat violada a la Vista Chinesa, una zona de Rio de Janeiro. Quan va acabar la investigació policial vaig començar a pensar que volia escriure sobre allò. Des del primer moment l'hi vaig explicar a la Joana i ella no va dubtar en dir-me que m’ajudaria. I així ho va fer.

El llibre relata una investigació policial plena de desajustos per culpa d'uns agents poc professionals. La policia del Brasil actua sempre així?

— El retrat de la investigació policial que faig al llibre és del millor que ens podem trobar al Brasil. La denúncia prové d'una dona de classe mitjana alta, i per això li donen aquest tractament. Si fos de classe baixa, la resposta policial seria molt pitjor. La policia només vol detenir algú per demostrar que ha fet la seva feina, els és igual si és o no és el violador. Els agents tampoc estan gaire ben preparats.

Quin impacte té això sobre la víctima?

— La policia la pressiona per trobar algú immediatament. Li diuen que han detingut un home que s’assembla molt al seu retrat robot, que segur que és el culpable, però els retrats robot es fan a partir dels records i no sempre s’ajusten del tot a la realitat. La memòria falla i a vegades els records d'una agressió sexual es contradiuen. Més enllà de la violació, en tot aquest procés hi ha diferents capes de violència. I una part de la violència l’exerceix la policia, perquè no donen a la dona el suport necessari. Només volen trobar algú i oblidar-se'n.

Fins que ella decideix deixar de buscar el culpable.

— Trobar el teu violador no cura el trauma. Només canvia la realitat des del punt de vista de la justícia, però el dolor continua en la víctima. La Julia, el personatge de la novel·la, decideix parar de buscar perquè creu que la investigació no va enlloc. Cada vegada que ha d’anar a una comissaria a fer una roda de reconeixement reviu un cop més tot el que li va passar, ho ha d’explicar a un cos de policia que no està preparat i existeix el perill que hagi d’acusar algú que no sigui el veritable culpable, amb la qual cosa encara tindria més dolor i més culpa. No creu que la recerca li porti una cura.

Quin paper juga el cos en el procés de superació del trauma?

— Rio de Janeiro és una ciutat on tothom és bastant esclau de la seva imatge. La protagonista està obsessionada amb el seu cos i fa de tot per estar en forma. I és violada justament mentre està corrent. La violació destrueix el cos, mata la possibilitat de veure’l mai més perfecte o bonic. Quan es mira al mirall veu un cos destruït. La reconstrucció, en el seu cas, passa per la maternitat i per una nova sexualitat. Manté relacions sexuals amb el seu marit utilitzant màscares perquè per ella és una manera menys estètica i més animal de relacionar-se amb el propi cos.

A l'hora d'escriure, com va abordar l’escena de la violació?

— Existeix un consens general en la literatura que aquest tipus de violències tan fortes s’han d’explicar lateralment, de forma subtil. Però durant les entrevistes la Joana em va explicar molts detalls sobre la seva violació. Em vaig trobar davant d’aquest material tan punyent i amb la urgència d’ella per parlar-ne. Vaig pensar que no podia ni volia fugir dels detalls. La meva missió va ser trobar una manera literària d'explicar-ho.

La novel·la pren la forma d'una carta que la protagonista escriu als seus fills per parlar-los de tot el que va patir.

— Aquest tema surt a tots els meus llibres. Hi ha traumes que, com que no s’expliquen, passen de generació en generació i apareixen en forma de símptomes al cos. Un temps després de la violació, la Joana va quedar-se embarassada de bessons. Ella patia perquè els nens havien crescut en un ventre que va ser violat i li preocupava molt que, d’alguna manera, això afectés els nens. Per això vaig escriure una novel·la en forma de carta als fills: si expliques el trauma ja li pots donar un nom i deixa de ser un record fantasma que et persegueix.

stats