Miriam Toews: “La meva germana es volia suïcidar i em va demanar ajuda per fer-ho"

BarcelonaLa germana de la canadenca Miriam Toews (Steinbach, 1964) es va suïcidar el 2010, després d'intentar-ho nombroses vegades. Fins al 2012, Toews no va ser capaç de posar paraules al procés que havia viscut. Les tristes recances (Les Hores / Sexto Piso) és una novel·la bonica i colpidora que s'aproxima al dilema de la Yolandi quan la seva germana, l'Elf, li suplica que la porti a Suïssa per poder morir. Publicada en català amb traducció de Carme Geronès i en castellà amb traducció de Julia Osuna, Les tristes recances traça una mirada punyent sobre les malalties mentals i la incapacitat de l'entorn per ajudar els malalts a conviure-hi.

A la novel·la escriu: "Ella es volia morir, jo volia que visqués, érem dues enemigues que s'estimaven". Com es gestiona aquesta dualitat?

— Va ser una època plena de tensió i de conflicte en les nostres vides, però també plena d’amor i preocupació. Ella era molt lúcida i clara en la seva posició: es volia suïcidar i em va demanar ajuda per fer-ho. En aquell moment per a mi era impossible ajudar-la. D’entrada, perquè no volia que es morís. Però era inevitable que morís i, en certa manera, sabíem que en un moment o altre se’n sortiria. I ho va fer, es va treure la vida. Ara faria les coses de manera diferent. Si pogués tornar enrere, l’ajudaria. 

Ara pot entendre millor la teva germana. Què ha canviat?

— Quan algú intenta suïcidar-se diverses vegades, sempre et queda una mica d’esperança que la persona canviarà d’opinió i al final decidirà viure. Però ara sé que ella es pensava suïcidar passés el que passés, i que la seva única opció en aquell moment era morir sola i de forma violenta. M’hauria agradat poder-li donar una alternativa: que hagués pogut morir envoltada de la gent que l’estimava i en pau.

L'Elf és una pianista brillant de fama internacional, amb un marit afectuós i una família que l'estima. Si només ens fixem en això, pot costar d'entendre que es vulgui suïcidar.

— La malaltia mental que ella tenia, una depressió clínica profunda, és un desequilibri químic. No té res a veure amb les circumstàncies. És igual com fos de meravellosa la seva vida, ella patia molt, tenia un dolor psíquic terrible. I el dolor és dolor. Volia que s’acabés. Després d’un dels intents de suïcidi, li vaig dir: “Per favor, has de lluitar”. I ella em va mirar molt seriosa i em va respondre: “Porto lluitant des de fa 40 anys”. Aquella frase em va colpir, perquè em vaig adonar que la meva germana estava agonitzant.  

Per què no la va ajudar el sistema mèdic?

— Va passar per moltíssims psiquiatres, teràpies, tractaments, tot el que hi havia disponible, i no va funcionar res. El sistema mèdic dedicat a la salut mental és abominable. És clar que hi ha doctors i infermeres competents i compassius, que fan bé la seva feina. Però el problema és el sistema. Al Canadà és molt difícil accedir-hi, i no et veu un metge immediatament. Mediquen els pacients durant dies i dies i dies, els deixen sols tancats en una habitació creient que així estaran segurs. És pitjor que una presó. Hi ha una tendència entre els sanitaris a infantilitzar els pacients i a culpar-los de les seves malalties. Els diuen: “Has tornat a l’hospital! Què has fet aquesta vegada?” És com si els castiguessin per estar malalts i per necessitar cures. 

Si el sistema funcionés bé, hauria pogut trobar una solució mèdica?

— Cap al final de la seva vida, la meva germana va deixar de parlar. Va anar a un psiquiatre i li va dir que no l’atendria si no parlava amb ell. Ella no parlava, però escrivia el que li passava, es comunicava així. D’acord, era una situació estranya, però el doctor li va dir que no tenia temps per a això. Allà ella es va adonar que no hi havia cap possibilitat que els metges l’ajudessin.

Escriure sobre tot aquest procés ha estat una manera de superar-lo?

— Fins a cert punt. Escriure és terapèutic, si no escric no sé què passaria amb mi. Ho he de fer, i utilitzo les meves experiències per crear. La literatura és una manera de processar tot el que m'ha passat, i m'ajuda, però no n'hi ha prou només amb això. El que també m'ajuda és pensar que puc establir una connexió amb altres persones, els lectors, encara que no els arribi a conèixer mai. Això em fa sentir menys sola.

La Yolandi i l'Elf provenen d'una comunitat mennonita del Canadà, igual que vostè i la seva germana. Com va ser créixer en aquesta comunitat?

— És una comunitat molt conservadora, fonamentalista, patriarcal, que viu apartada de la resta del món. La meva infantesa va ser fantàstica perquè els meus pares ens van protegir de la disciplina més dura de la comunitat i ens van empènyer a ser nosaltres mateixes. Però l’índex de malalties mentals és molt elevat a les comunitats mennonites. I aquí també hi ha un problema, perquè l’Església no creu en les malalties mentals. Les percep com una debilitat del caràcter o una falta de fe i no se’n parla. 

Com viuen les dones dins de la comunitat?

— Tinc la sensació que totes les dones amb qui vaig créixer patien una petita depressió. La meva mare era independent, sempre havia volgut sortir de la comunitat i anar a l’escola. Però les dones mennonites es queden a casa amb els fills i les responsabilitats domèstiques. És una vida amb molt pocs estímuls i, si no l’has triat, és depriment. Les dones estan sotmeses al silenci i a obeir el seu marit. Si estàs en aquesta posició tota la teva vida, és probable que t’acabi afectant negativament. La meva mare no va poder sortir de la comunitat fins que tenia 60 anys, quan va morir el meu pare. Ara viu a Toronto amb mi. És molt valenta.

En va marxar quan tenia 18 anys. Hi ha tornat?

— Sí, hi vaig de tant en tant, però intento no quedar-m’hi gaire. Tinc un munt de parents a la comunitat, la meva mare va ser la tretzena filla de la seva família. Hi ha moltes crítiques per part de la comunitat cap a mi, sobretot pel que fa a la meva feina, però hi puc tornar. Quan hi vaig aprofito per fer-hi molts àpats i menjar plats mennonites, que són boníssims.