BarcelonaCristina Rivera Garza ha necessitat que passessin trenta anys, durant els quals ha escrit una vintena de llibres, abans d'enfrontar-se a la història que, des del principi de la seva trajectòria, "necessitava explicar algun dia": l'assassinat de la seva germana petita, Liliana, el 16 de juliol del 1990. "Encara no s'ha fet justícia", explica l'autora mexicana, que a El invencible verano de Liliana (Literatura Random House, 2021) "restitueix" la vida d'aquella jove estudiant d'arquitectura vitalista, patidora i carismàtica a partir de les seves cartes i anotacions, però també gràcies al testimoni de familiars, amics, companys d'universitat i el periodista que va escriure diversos articles sobre el cas. El llibre, escrit en un to sobri, als antípodes del sentimentalisme, colpeix i emociona el lector.

Encara no sap què va fer que, l'any passat, es veiés amb forces d'agafar les set capses amb les pertinences de la seva germana Liliana i s'hi submergís.

— Els dols són processos estranys, molt únics, i cadascú necessita temps diferents. A part del dol privat que he passat per la Liliana, hi ha hagut diversos estímuls socials que m'han portat a escriure sobre ella. Un dels més importants ha sigut la producció d'un llenguatge social ampli que em permetés abordar el seu cas sense revictimitzar la víctima ni exonerar el victimari.

Quan van assassinar la seva germana, la paraula feminicidi encara no existia. No era una realitat que es pogués anomenar.

— Aquest llibre és un intent de fer justícia verbal i cultural sobre aquesta violència. Hi ha un assaig de Rachel Louise Snyder, Sin marcas visibles [Urano, 2021], que tracta sobre les famílies que han patit pèrdues violentes, i també sobre els graus de letalitat de l'agressor: per desgràcia, el que fa tan complexos aquests assassinats és que s'hi barreja l'amor romàntic. Poder esmentar la violència de gènere, l'assetjament, els abusos i el control és un primer pas. Als anys 80, quan ella patia tot això, aquestes i altres paraules no es feien servir.

Tot i així, part de les cartes i anotacions personals de la Liliana mencionen la sensació de sentir-se privada de llibertat per aquell "home del passat" de qui no aconseguia deslliurar-se.

— Ella estava al corrent que alguna cosa no anava bé. Se sentia progressivament atrapada. Els últims anys, dues paraules que apareixen de manera recurrent a les cartes són llibertat i autonomia. Hi donava molt de valor perquè ella se'n sentia privada.

El invencible verano de Liliana recupera la veu de la seva germana a través dels textos íntims.

— La literatura vol donar l'oportunitat al lector de viure altres vides, d'experimentar altres històries. Els llibres produeixen realitat, no la reflecteixen.

¿Havia intentat escriure sobre ella abans?

— Sempre. I sempre havia fallat, perquè m'hi aproximava des de la ficció. Quan vaig començar a llegir tots aquells documents que ella ens va deixar vaig adonar-me que la veu ja existia, no l'havia de recrear. La Liliana de les cartes i notes personals té una veu poderosa i bella. És la veu d'una escriptora incipient, a més. L'únic que havia de fer era restituir-la.

Algun dia hauria pogut arribar a publicar llibres, com vostè, però Ángel González Ramos, la seva exparella, va entrar a l'apartament de Ciutat de Mèxic on vivia i la va assassinar quan només tenia vint anys.

— Ell li va prendre la vida, l'aire i les paraules. Per això El invencible verano de Liliana vol reivindicar que, més enllà de l'assassinat i de la violència de gènere que la meva germana va patir, ella va tenir una vida plena: tenia plans, somnis i penes. Quan una dona és víctima d'un feminicidi se'ns oblida sovint que la seva vida prèvia va ser tan complexa, densa i fins i tot feliç com la vida dels altres.

Ángel González Ramos és com un fantasma que s'arrossega per tot el llibre. Podria formar part d'una novel·la gòtica.

— M'agrada molt, aquesta idea! La presència de l'assassí plana sobre tot el llibre, és una espècie de taca. Estic farta de les novel·les que s'aproximen als criminals dotant-los d'una espècie de glamur. Crec que és una posició equivocada i perillosa.

Trenta-un anys després de l'assassinat de la Liliana, no s'ha fet justícia.

— Un text com el que he escrit no cura ni sana. L'únic que ho pot fer és que es faci justícia.

Seria una justícia diferida, ajornada durant molt de temps.

— Sí, però és l'únic que ens queda. En l'assassinat de la meva germana tenim un presumpte feminicida contra el qual es va dictar una ordre de presó. Ell va fugir i, avui dia, continua lliure.

El feminicidi està tipificat a Mèxic des de fa molt poc. El llibre parla d'un cas concret, però descriu tota una societat. "Fins fa poc –llegim– fins i tot la música popular lloava aquells homes que, en un atac de gelosia, o a la provocació més mínima, assassinaven dones".

— Fins al 14 de juny del 2012 no es va incorporar com un delicte. Hi ha una gran impunitat que domina encara el panorama dels feminicidis. Passa a Mèxic i a molts altres llocs del món.

La violència contra les dones que descriu el llibre és personal, però també sistèmica. D'una banda, hi ha assassins, violadors i abusadors. De l'altra, lleis que les posen en perill, com ara la prohibició d'avortar legalment fins fa pocs anys.

— La meva germana va tenir dos grans enemics: el seu assassí i el patriarcat. Ángel González Ramos és la materialització de totes les coses contra les quals havia de lluitar ella, però al seu darrere hi tenia tota una estructura que el protegia. Fins a l'últim moment, la Liliana creia que podia vèncer tota sola el patriarcat, i en això s'equivocava. El que hem vist al cap dels anys és que és una lluita que hem de fer totes juntes i a través de tots els mitjans possibles.

El verano invencible de Liliana és un llibre en el qual la primera persona de la narradora és molt discreta.

— No m'agrada participar en les narratives aïllacionistes de l'extraordinari, sinó mostrar el que tenim en comú. L'experiència personal s'entreteixeix amb la dels altres, per això volia donar veu a amics, coneguts i familiars de la Liliana. El que ens envolta forma part orgànica de nosaltres. Encara que aquest llibre sigui molt personal, no és ni una memoir ni una autobiografia, sinó que recorre a eines de la literatura documental, com fa Svetlana Aleksiévitx.

Per això explica els fets amb tanta contenció?

— La història que explico és terrible en si mateixa. Afegir-hi qualsevol mena d'estridència l'hauria perjudicat.

Hi va començar a treballar durant els primers mesos de la pandèmia. ¿El confinament la va ajudar a connectar amb la seva intimitat?

— La pandèmia va augmentar el sentit d'urgència. Globalment i íntimament. Em donava forces quan pensava que podia morir al cap de dues setmanes i no hauria sigut capaç d'escriure l'únic llibre que de debò he necessitat escriure mai. El perill era molt present, a dins i fora del relat.

Mentre llegia el llibre tenia l'esperança que la Liliana aconseguiria escapar de la mort.

— És una esperança que tenia jo també mentre escrivia. Restituir la presència de la Liliana a través de les seves paraules i dels que ens l'hem estimat és una manera de salvar-la, no?