BarcelonaQuan es pensa en literatura sud-africana, el primer nom que ve al cap és el de J.M. Coetzee, que va guanyar el premi Nobel de literatura l'any 2003. El segon probablement serà el de Nadine Gordimer, també beneïda per l'Acadèmia Sueca el 1991. Damon Galgut està fent mèrits per ser tan reconegut com els seus predecessors. Nascut a Pretòria el 1963, ha estat finalista del Booker Prize en dues ocasions abans d'aconseguir-lo amb La promesa (Les Hores / Libros del Asteroide), la història d'una família narrada a partir de les conseqüències de la mort de quatre dels seus membres. Traduïda al català per Àfrica Rubiés Mirabet, està narrada en una tercera persona que va saltant hàbilment d'un personatge a l'altre, en un estil que fa pensar en la Virginia Woolf de Les ones. El lector pot accedir a la ment dels protagonistes i acompanyar-los en les divagacions més íntimes en moments clau de les seves vides, i en un país, Sud-àfrica, que passa de la violència militaritzada de l'apartheid a la corrupció dels darrers anys.

Aquesta novel·la arrenca als anys 80, la mateixa dècada en què vostè va debutar. ¿Com connecta La promesa amb A sinless season [Una temporada sense pecats, 1982]?

— Diria que més aviat poc. Als meus primers llibres no hi havia cap consciència política al darrere. Pensava que la història i la política no havien d'influir en la ficció, però això, a Sud-àfrica, no pot funcionar. Al meu país, la història és a sota de cada pedra.

Va publicar la seva primera novel·la quan no tenia ni 20 anys.

— I n'havia escrit dues abans, que per sort no vaig publicar mai. Una temporada sense pecats era la història d'un adolescent torturat. Ara m'avergonyeix una mica haver-la escrita. Igual que el següent llibre, A small circle of beings [Petit grup de personatges, 1988], on incloïa un relat en què parlava de la malaltia que vaig patir de petit.

¿Què li va passar?

— Em van diagnosticar un limfoma als 6 anys. El problema va ser que me'l van trobar tard, i de fet, van arribar a dir als meus pares que es preparessin, perquè no me'n sortiria. Van ser cinc anys de quimioteràpia abans no vaig recuperar-me del tot.

¿Creu que la malaltia el va acostar a la literatura? ¿Sense haver estat malalt, potser hauria trobat la vocació més tard?

— Sens dubte. En aquella època no hi havia telèfons mòbils ni Netflix. Els llibres eren el centre de la vida cultural. Tant els pares com altres familiars i amics venien a l'hospital i em llegien llibres en veu alta. La malaltia em va fer madurar abans que altres nens. Em va fer prendre consciència que era diferent dels altres i que estava millor sense ningú a prop. Per a un escriptor, estar bé tot sol és molt important. Des de molt petit, la meva obsessió va ser escriure. Necessitava fer-ho. La malaltia em va preparar per ser escriptor, però també va trencar la meva família.

A La promesa ens trobem amb una família no gaire ben avinguda. La mort prematura de la mare fa que el pare es discuteixi amb un dels tres fills, l'Anton. Hi ha una altra germana, l'Amor, que tampoc no triga a distanciar-se de la família.

— Vaig triar una família de classe mitjana com la meva i de Pretòria, l'ambient que jo coneixia. La família de la novel·la no és gaire diferent de la meva. M'interessava parlar d'una gent que no tinguessin una visió política extremista, que no fossin ni molt de dretes ni molt d'esquerres.

De fet, abans de morir, la mare promet a una de les criades que li regalarà la casa on ha viscut fins llavors, però la resta de la família no hi estan d'acord. Aquest és un dels conflictes del llibre.

— Volen conservar el que tenen de forma egoista. Són una família que preferiria que res no canviés.

La Sud-àfrica de l'inici de la novel·la és la de l'apartheid. És un lloc que fa por.

— Vivíem a Pretòria, que llavors era la gran capital del país. Un sistema polític podrit com aquell engendrava persones podrides. Eren anys molt conservadors, amb una presència constant de militars als carrers. Veies homes uniformats per tot arreu. Portaven bigotis gruixuts. Sempre tenien a punt alguna amenaça de caràcter religiós i apocalíptic. Ens deien: "Si perdem aquesta batalla, els negres manaran i instauraran el comunisme". Ara em fa pensar en les croades. Vivíem amb por. No era un ambient gaire adequat perquè hi cresquessin nois sensibles. I em temo que jo ho era.

L'Anton s'hauria pogut menjar el món com a militar, però deixa l'exèrcit. Poc després, el sistema també canvia.

— Els anys de l'apartheid, la millor manera de fer carrera era entrar a l'exèrcit. Només calia que fossis jove. No trigaven gens a enviar-te a dalt de tot i a donar-te poder. L'Anton no encaixa enlloc. És massa intel·ligent per acceptar aquell món. Però tampoc se sentirà còmode més endavant.

Mandela va sortir de la presó i va presidir el país.

— Van ser uns anys meravellosos. Potser vam pecar d'innocents, perquè al cap d'un temps la classe política es va començar a corrompre. Primer va ser de forma invisible, però ja fa uns anys que la corrupció s'ha generalitzat. Ara som un país en caiguda lliure. Els trens no funcionen, les carreteres estan en mal estat, hi ha escassetat d'aigua... S'han robat molts diners, i les institucions estan presidides per incompetents.

La novel·la avança cap a aquesta desesperança actual. La incomoditat es barreja amb l'altruisme en el cas de l'Amor, la germana petita. Ella decideix dedicar-se a la infermeria per ajudar els altres.

— Ella creu que convertint-se en infermera pot reparar el mal que el seu país ha fet al món. Aconsegueix canviar alguna cosa? Potser a títol individual sí. Però col·lectivament això no canvia res. A Sud-àfrica, totes les transformacions les ha de guiar l'Estat, en cas contrari no tenen efecte a les vides de la gent.

La tercera germana és l'Astrid, que es casa molt jove, embarassada.

— En aquella societat tan patriarcal, les dones tenien com a missió formar una família. L'Astrid opta per aquesta via, podríem dir que té una actitud passiva davant la vida.

La novel·la està estructurada al voltant de quatre enterraments. És una manera de dir que la mort és molt present, a la societat sud-africana?

— La meva idea era mostrar quatre morts diferents: la malaltia, l'accident, l'assassinat i el suïcidi. Cada mort està associada a una religió diferent. Hi ha el judaisme, l'església reformada neerlandesa, el catolicisme i les creences new age.

L'estil del llibre és un dels seus punts forts. Hi ha una veu omniscient que es va filtrant a les consciències dels personatges.

— Em va costar molt trobar la manera d'escriure La promesa. L'estil és totalment diferent de la resta de novel·les que he escrit. Quan estava encallat em vaig aturar uns mesos per fer l'esborrany del guió d'una pel·lícula, i de tornada al text, potser influït pel llenguatge cinematogràfic, vaig trobar la manera de continuar, un narrador que s'acosta molt als personatges, que entra dins seu a vegades, però que tot seguit se'n distancia. En aquest punt, una influència important va ser Mentre em moria, de William Faulkner.

Jo pensava en Les ones, de Virginia Woolf.

— La vaig llegir per primera vegada mentre escrivia la novel·la. Em va semblar extraordinària. Vaig pensar que Woolf em donava permís per seguir aquell camí. Si el llibre requeria que el lector fes un determinat esforç, endavant. La recompensa era que un cop hi entrés, els personatges l'arrossegarien fins al final.