Louisa Yousfi: "Els fills de la immigració som l’esperança d’un nou Occident"

Barcelona"No es pot acollir milions de persones procedents de països encara avui oprimits per Occident i pensar que la seva presència no canviarà res", diu la periodista Louisa Yousfi (Canes, 1988). Filla d’immigrants algerians, Yousfi va créixer al sud-est de França, va estudiar literatura, filosofia i periodisme, i després es va afiliar al Partit dels Indígenes de la República. Al llibre Mantenir-se bàrbar (Manifest / Anagrama), amb traducció al català d’Anna Casassas, fa un al·legat contundent a favor de l’autoorganització del moviment migratori perquè, segons el seu criteri, la política d’integració a França és un fracàs i un engany. Ara prepara un segon llibre de ficció.

Qui són els bàrbars?

— Els fills de la immigració postcolonial. A França, els negres i els àrabs. Si els anomeno bàrbars és perquè és una identitat històrica que justifica l’opressió. Se’ns percep com una amenaça per a la població francesa i europea. Una amenaça per a la seguretat interna i la integritat del país. Fins i tot com una contaminació moral. Per tant, en primer lloc, pot ser un insult. Nosaltres proposem capgirar-lo, invertir l’estigma. Els bàrbars ens resistim a la domesticació, defensem la nostra alteritat radical. Volem existir amb plena dignitat. I no només això, sinó que també creiem que podem ser una peça clau per elaborar un projecte d’emancipació per al conjunt de la societat.

Per què el racisme és més explícit, més desvergonyit i, fins i tot, motiu d’orgull, ara que uns anys enrere?

— Està vinculat al fet que la lluita antiracista hagi avançat. És a dir, com més avancem amb els nostres drets i en el terreny polític, més es crispa tot i cauen les màscares. Els altres es veuen obligats a mostrar les cartes, les ambicions i el joc. En aquest sentit, per a nosaltres gairebé és més interessant tenir al davant un enemic veritable que no pas que ens enredin. Abans hi havia una mitologia de la integració: als fills de la immigració se'ns feia creure que se’ns tenia en compte, i això era fals. Ara hi ha dues postures antagòniques.

I com es reconcilien aquestes dues postures antagòniques?

— No es poden reconciliar. Hi ha un projecte supremacista que vol mantenir els actius de la colonització i vol petrificar les identitats i la història europea. A l’altra banda hi ha l'emancipació dels pobles, i la idea que Occident ha d’acceptar ser transformat per la nostra presència. No pot acollir milions de persones procedents de països encara avui oprimits i pensar que aquesta presència no canviarà res. Hi haurà situacions de crisi, situacions que poden ser perilloses. Primer, per a nosaltres mateixos, per als fills d'immigració, perquè no estem al costat del poder, sinó de la resistència. Però no podem acceptar viure en la humiliació absoluta de manera constant. Preferim entrar en un conflicte obert, perquè les coses canviïn.

I què proposeu per canviar les coses?

— Hi ha diverses maneres. Al carrer, aprofitant la capacitat de fer que la gent surti i hi hagi mobilitzacions massives, i que aquestes mobilitzacions s’estabilitzin i prenguin la forma d’una organització. Per tant, el primer és l’autoorganització del moviment migratori. Sortir de la tutela de les forces clàssiques i crear una força política dels descendents de l’emigració per proposar veritables aliances. Fer que passin coses dins l’esquerra, que es transformi. De fet, amb l’aparició del moviment descolonial, a França ha sorgit una nova esquerra.

Al llibre parla d’ells i de nosaltres. I diu: "Som nosaltres els que hem de compadir-nos d’ells. I som nosaltres els que podríem salvar-los. El contrari no ha passat mai, de cap manera i en cap moment de la història".

— L’Europa blanca no ens ha salvat mai. El gran relat de la nació francesa i d’Occident sempre ha estat el següent: tot el que fem és per salvar la humanitat, els africans, les afganeses, les iranianes... En aquest relat, si Occident oprimeix, fa guerres i destrueix, és sempre per construir un món millor. L'única solució que proposa és abraçar la seva cultura i la seva norma. Tanmateix, aquesta identitat occidental és l'origen de la destrucció. No volem ser soldats d’aquesta identitat, d’aquest imperi que sembra destrucció. La seva és una guerra permanent. Nosaltres som l’esperança d’un nou Occident, d’una nova manera de posicionar-nos al món. Podem proposar un projecte que sigui veritablement emancipador i no hipòcrita. Quan parlem d’alliberar els pobles, no és per amagar una barbàrie, sinó que proposem un programa descolonial.

Un dels grans senyals d’identitat de França és la llengua. Vostè defensa la barbàrie com a resistència. Com proposa conviure amb la llengua i la cultura francesa?

— La llengua és el nostre drama; és la llengua de la nostra domesticació i se’ns ha imposat. A la vegada, és l’única llengua que tenim. L'escriptor Kateb Yacine diu que és el botí de guerra i que podem fer-la servir per defensar la nostra identitat, la nostra vida. L’únic que podem fer és reinventar el llenguatge.

Vostè defensa el rap com una manera de transformar la llengua.

— El rap és l’espai en què es pot fer servir aquesta llengua per capgirar-la. Els fills de la immigració hem estat criats pels nostres pares per ser els bons minyons, per respectar la llengua i escriure com Victor Hugo. En paral·lel, hi havia un moviment artístic provinent dels barris populars, en el qual els més oprimits feien tot el contrari: agafaven aquesta llengua i la trinxaven. La posaven en contacte amb altres llengües, escapaven del control de les escoles, les institucions, els museus. Jo era una alumna exemplar, però tenia un maqui interior i escoltava un rap escandalós i brutal, que trencava totalment amb l'exemplaritat.

Proposa l’eliminació de l’estat nació?

— Això és molt abstracte, però, clar, en el moment que es van constituir els estats nació, es van difuminar les identitats. A França tenim els bretons, els corsos, els bascos... que encara lluiten per mantenir la seva llengua. L'estat francès ha tendit a l'homogeneïtzació i a la centralització. Penso que l’estat nació que imposa una identitat o una llengua és un projecte totalitari.