Jarred McGinnis: "No he fet un llibre sobre la discapacitat sinó sobre com es percep aquesta discapacitat"
Escriptor. Publica 'El covard'
BarcelonaPer escriure la seva primera novel·la, Jarred McGinnis va decidir utilitzar la pròpia vida sense amagar-se'n. El covard (Periscopi), traduïda per Anna Llisterri, segueix un jove que porta el seu nom i que perd la mobilitat de les cames després d'un accident de cotxe. Lluny de ser una tragèdia, la novel·la explica com en Jarred es recupera a casa el seu pare, en Jack, a qui feia deu anys que no veia. Esquitxada del mateix humor negre que esbomba l'escriptor nord-americà a les seves respostes, El covard és una història sobre acceptar la discapacitat i reconciliar-se amb el passat.
Per què va decidir convertir la seva experiència en ficció?
— En un primer moment vaig intentar evitar-ho. Volia que el protagonista fos molt diferent de mi, però no em funcionava. Feia classe a estudiants que escrivien sobre la pròpia vida des de la ficció i vaig tenir aquesta revelació. Independentment del nom que donés al protagonista, com que ell anava en cadira de rodes i jo també, tothom pensaria que era jo. Va ser un experiment. Vaig pensar: Què passaria si deixo de fingir? I ho vaig fer.
L’humor és clau des del principi. Per què era important?
— M’interessen les persones destrossades, però no volia fer un llibre que torturés el lector amb tragèdia. Espero que amb l’humor el lector pugui respirar una mica i continuar llegint la història. Alhora, és una qüestió pràctica. En Jarred i en Jack es comuniquen a través de l’humor, el fan servir per reparar la relació. I a en Jarred l’humor li serveix per apartar la gent. Si li diuen alguna cosa que no li agrada, ataca amb enginy. De vegades també ho fa amb en Jack. No es comuniquen, però entre ells es fan bromes fins que la relació arriba a un altre lloc.
A en Jarred li serveix per defensar-se quan el miren perquè va en cadira de rodes.
— No he fet un llibre sobre la discapacitat sinó sobre com es percep aquesta discapacitat. En Jarred viu pensant que no en té cap, però el seu cos la té. Aquesta distància és el conflicte original del llibre. La gent el tracta com una persona discapacitada i ell no s’hi veu. A mi m'ha passat una cosa semblant. Com que vaig amb cadira de rodes, em pregunten constantment què en penso de la discapacitat. No en tinc ni idea. Només puc explicar la meva experiència personal. Per què em demanen a mi que representi una varietat d’experiències a les quals no tinc accés? Per què se’ns fica a tots al mateix sac? És un error.
Al protagonista també li pregunten què li ha passat, sovint de forma molt intrusiva.
— Passa molt. Gent que no em coneix de res constantment em pregunta què m’ha passat. Només per tenir-los entretinguts, volen que recordi i els expliqui el pitjor dia de la meva vida, en què vaig estar a punt de morir. Ara això ho utilitzo perquè la gent llegeixi el llibre. Què li va passar a en Jarred? No ho descobriràs fins que no l’entenguis com a persona i sàpigues tot el que va viure de petit. L’accident en realitat no té gens d'interès, fins i tot és irrellevant quan arribes al final del llibre.
En un moment de la història, en Jack li diu a en Jarred: "No arribes a ser un home fins que et penedeixes de prou coses per avergonyir-te'n". Quin retrat fa de la masculinitat?
— Sent un home blanc heterosexual t’evites molts problemes a la vida. El peix no pensa mai en l’aigua. Els homes blancs i heterosexuals existim en un món fet per a nosaltres, i costa molt imaginar-se un món que no és així. Quan vaig esdevenir discapacitat, vaig entrar en tot un món de dificultats que desconeixia. Sé que és un tòpic dir que la discapacitat m’ha fet més empàtic, però és que segurament no és veritat. M’ha fet parar més atenció. Abans no em calia. Patir el dolor, físic o emocional, és la manera que té la naturalesa perquè t’hi fixis.
El dolor del pare va molt lligat a l’alcohol. Per què introdueix aquest element?
— És molt semblant a la discapacitat. Les històries sobre l’addicció són les més avorrides. No tenen cap tipus d’interès. Comences a dalt de tot, caus en l’addicció i després et recuperes. Ho hem romantitzat, amb escenes com la de Benedict Cumberbatch en una banyera bevent ginebra a la sèrie Patrick Melrose. Els addictes són gent avorrida i pesada. A la família d'en Jarred no li passa res de dolent fins que en Jack deixa de beure. Els pares eren una parella meravellosa, s’estimaven molt, eren alcohòlics i cuidaven els fills a la seva manera. Quan mor la mare, en Jack empitjora. Però la història comença quan deixa l’addicció. Després ha de tractar amb l’horror que la vida té reservat a fora. I no la pot cagar. És molt similar al procés d'una discapacitat sobrevinguda.
En Jarred recupera la vida, però no tornarà mai a ser com abans. Com es mira al passat, després d'aquesta experiència?
— Tot relat generalitzat sobre la discapacitat té a veure amb això, amb recuperar la vida que tenies abans. Sovint faig una broma amb el bàsquet. Hi ha la idea estesa que quan veus algú en cadira de rodes, sembla que amb una pilota de bàsquet se sentirà realitzat. Preval la creença que a una persona que té una discapacitat física, si li fem fer esport, sembla que com a societat hi guanyem tots. A mi els esports no m’han interessat mai, i a en Jarred tampoc. Deixeu-me tranquil. Era un gandul quan caminava, i ara tinc l’excusa perfecta per no fer esport. Puc estar assegut amb un certificat mèdic que em deixa estar tranquil.
El covard del títol pot ser en Jarred, el seu pare, el seu germà. Per què l'escriu en singular?
— És intencionat. Es diu El covard i no Els covards perquè és el lector qui ha de decidir qui és el covard. Per a mi és un títol irònic. Aquests homes no són covards, però ells s'ho pensen. Tots senten que actuen des de la covardia, i això és el pitjor que pots sentir com a home.