Eva Baltasar: "Vaig trobar l'amor de la meva vida a sota d'un roure, enmig del bosc"

BarcelonaPeixos, la cinquena novel·la que Eva Baltasar (Barcelona, 1978) publica a Club Editor, explica la història d'amor, tan apassionada com destructiva, entre dues dones. La primera és escriptora i és qui ens narra el seu periple de fascinació, angoixa, por i fugida de l'amant. La segona, que es diu Victòria, ven paperines de peix en mercats ambulants i viu en una casa que recorda aquelles mansions gòtiques on tot és possible. Traduïda a una vintena de llengües i finalista del premi Booker amb Boulder, Baltasar és una de les autores més internacionals de la literatura catalana. Amb Peixos confirma, una vegada més, la singularitat, potència i lirisme de la seva proposta.

Quan comencem a llegir Peixos topem amb una escriptora que es troba amb l'amor de la seva vida en un mercat a l'aire lliure. El lector pensarà si aquesta escriptora, que ens explica la seva història en primera persona, ets tu.

— És molt fàcil confondre la veu narrativa amb mi, en aquest llibre. És un joc que em diverteix molt. Quan em trobo amb els lectors en clubs de lectura, he detectat que hi ha aquesta tendència a identificar-me amb la veu de les novel·les.

Llavors hem de deixar clar, d'entrada, que no ets tu qui narra ni viu la història d'amor amb la Victòria.

— Exacte. Ella i jo som diferents. Fins i tot quan parla de l'escriptura, hi ha afirmacions que jo podria sostenir, però d'altres que no.

Diu que es mou molt per pobles i ciutats trobant-se amb els lectors per parlar dels seus llibres. "Estar acompanyada per desconeguts, parlar amb desconeguts, és estar sola", escriu. Penses el mateix?

— Depèn de qui em trobi al davant. Hi ha clubs en què ets conscient que la companyia de la gent amb qui estàs no es perpetuarà en el temps. De vegades, però, la trobada va per un altre camí: toqueu temes molt profunds i la gent s'obre molt, "es fa transparent", diu la narradora de la novel·la. En sessions així hi ha moments en què ens mirem als ulls, ens reconeixem i compartim certes idees que o bé són als llibres o que poden sortir d'allà. Tenen un punt de màgia.

El contacte amb els lectors és enriquidor en sentits que sovint no preveies, oi?

— Sí. D'una trobada autèntica amb altra gent sempre en surts enriquida. Si, d'alguna manera, aquesta trobada em canvia, la meva literatura també es transformarà.

L'escriptora de Peixos troba l'amor fora del club de lectura. El punt de partida d'aquesta novel·la era escriure una història amorosa?

— Vaig començar aquest llibre poc després d'acabar l'anterior, Ocàs i fascinació. Hi vaig arribar de manera natural, perquè a la segona part d'aquella novel·la, la de la fascinació, la protagonista creava un personatge, Maria, que era com una mena de verge o deessa. La relació que hi manté es pot llegir en clau eròtica o amorosa. Crea una mena d'ídol que adora i estima. Em va agradar trobar-me en aquest àmbit mentre escrivia, i així va començar Peixos. La primera frase que vaig escriure és la primera que llegiu: "D'això que ara t'explicaré, fa molts anys".

D'aquella segona part d'Ocàs i fascinació recordo que l'amor s'entrelligava amb la mort.

— A Peixos també passa, perquè el personatge de la Victòria és real, però hi ha moments que la protagonista pensa fins a quin punt no és una mena d'arquetip. Per escriure aquesta novel·la vaig haver d'analitzar què significava l'amor.

A quina conclusió has arribat?

— L'amor parteix moltes vegades d'una voluntat d'estimar. Esculls una víctima i comences a projectar tot aquest amor. No fa gaire vaig llegir L'estrany cas del doctor Jekyll i Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson, i pensava, relacionant-la amb Peixos, que la mateixa protagonista sembla que acabi estimant aquella part més monstruosa de si mateixa, projectada en una dona que certament, i a la seva manera, també és monstruosa.

La protagonista va a comprar una paperina de peix i un got de vi i quan veu la dona que li ha de servir es diu "és ella". Ha trobat l'amor de la seva vida, així de sobte.

— Els meus amors els he trobat així de sobte. De fet, vaig trobar l'amor de la meva vida a sota d'un roure, enmig del bosc. Quan el vaig veure vaig dir-me que seria el meu marit. M'hi vaig acostar i li vaig parlar. Encara no ens hem casat, però ho farem.

Pintes l'enamorament amb una facilitat que en molts casos no es dona.

— Com que a mi m'ha passat així, ho trobo natural. Però tens raó, hi ha amors més complicats. Penso en els amors per aplicació mòbil, o també els amors amb gent amb qui comparteixes un cercle laboral... A mi m'ha passat que, en algú desconegut hi he reconegut algú, hi he trobat una familiaritat en la qual després he anat aprofundint. Així i tot, no m'he enamorat mai d'algú que tingués una rulot, com la Victòria. És curiós, perquè a Boulder, la protagonista també s'enamorava d'una dona que tenia una food truck.

Què els atreu, a les teves protagonistes, de les dones que treballen en rulots o food trucks?

— El nomadisme. L'autosuficiència. També una idea de certa cura, perquè aquestes dones t'estan oferint aliment. Pot passar que rere aquesta façana hi hagi algú completament fosc com la Victòria, que et roba més que no et dona...

Jo no la veig tan fosca, la Victòria. Em sembla força interessant.

— M'encanta! Això és precisament el que volia que passés.

El mateix dia que es coneixen, la Victòria convida la narradora a casa seva. És un lloc apartat del món, desordenat i alhora opulent.

— Opulència i pobresa s'hi combinen. Té un punt decadent.

Tu mateixa la compares amb aquells espais on el temps queda suspès perquè el contacte entre la vida i la mort hi és possible. "Quan la Victòria entafora la clau al pany es produeix un udol –hi llegim–. És un plany ferrós, un crit profund que ve de lluny, travessant parets que són muntanyes".

— La casa és un reflex de la Victòria, i la Victòria també és un reflex d'una casa antiga, centenària, plena d'objectes que venen del fons del temps. Quan escric una novel·la hi visc a dins, i en el cas de Peixos tenia ganes d'habitar un espai molt diferent del meu. Casa meva és més aviat lluminosa i hi ha pocs objectes. La casa de la Victòria és un ambient carregat, obsessiu i angoixant.

Jo la llegia com un espai gairebé de novel·la gòtica. Hi ha aquell passatge en què la protagonista observa el quadre d'un ancestre de la Victòria amb el qual sembla que parli. També s'imagina que la Victòria és un vampir que travessa els segles i que quan passa per davant d'un mirall el seu cos no s'hi veu reflectit.

— Tots hem vist, en algun amic o parent, o fins i tot en algun amor, aquest contacte entre la vida i la mort. L'aura sobrenatural que desprenen. L'epígraf de la novel·la és de Victor Hugo. Diu: "Els monstres són el veritable ramat de l'amor". Ve d'un llibre seu molt curiós, Allò que diuen les taules parlants.

El de l'espiritisme?

— Això mateix. El va escriure durant les seves estades a l'illa de Jersey. Allà es reunia amb la gent que el venia a veure des de París per fer sessions conjuntes amb l'objectiu de parlar amb els esperits. Tornant a Peixos, la protagonista té la sensació que la dona del quadre pot estar vivint a través de la Victòria. Estableix un diàleg entre les diverses dones de la nissaga, totes elles molt potents i bastant monstruoses. S'imagina que aquesta dona hauria pogut anar a robar criatures per fer-hi ves a saber què.

En la relació entre la protagonista i la Victòria, la primera depèn de la segona, que té el poder de dominar-la. Això és un reflex de l'amor que hem heretat del Romanticisme?

— Ara n'hi diríem amor tòxic, segurament, tot i que no m'agrada la paraula. Carson McCullers té un llibre, La balada del cafè trist, on explica que en qualsevol relació d'amor hi ha l'amant i l'amat. Tothom vol ser l'amant, perquè l'amant el que pretén és despullar i posseir l'amat. L'amat de vegades voldria no ser estimat, voldria fugir d'allà, no? A Peixos hi ha un joc que comença amb una protagonista que escull l'amada, però l'amada acaba posseint-la.

Per això parlava de domini.

— Hi ha una destrucció, una digestió de l'altra, gairebé. És el que vol la Victòria. I és el que fa menjant tant, i prenent tant d'alcohol. La protagonista es va dissolent a mesura que avança la relació entre elles. Si se'n surt és gràcies a l'escriptura. És el que salva a molts de nosaltres. Ens ajuda a recuperar el poder i fins i tot a reescriure el passat.

T'interessa l'escriptura des d'un punt de vista terapèutic? Se n'ha parlat recentment arran de Relíquia, de Pol Guasch. Creus que la teva literatura pot tenir aquest element?

— Hi pot haver una part catàrtica, en el que escrius. Però jo m'ho prenc com un aprofundiment. Fins que escrius un determinat llibre hi havia zones fosques dins teu que llavors queden il·luminades.

Per part meva, penso que hi ha un aprofundiment que no implica la capacitat de trobar solucions a les vides dels personatges. Hi ha lectors que retreuen els llibres amb finals no del tot tancats.

— L'escriptura permet baixar cap avall, anar cap endins i cap al fons. El que en treus, de tot això, encara que t'il·lumini a tu pot ser fosc.

A la protagonista de Peixos l'ofèn especialment que la Victòria, quan fa el gest de llegir els seus llibres, les considera "novel·letes".

— Tots tenim una o dues passions que considerem molt importants. A vegades algú te les tira per terra. En altres ocasions ets tu mateixa, qui se saboteja.

T'has sabotejat mai, pel que fa al que escrius?

— No m'hi trobo sovint, en aquest sentit visc molt tranquil·la. Parlant amb altra gent, no necessàriament amb escriptors, aquest sabotatge existeix... Pensa en altres àmbits de la vida, com la maternitat o la paternitat. Tots tenim una veu a dins que ens menysté. És molt perjudicial, perquè sempre t'acompanya. Al final, el jutge més implacable amb tu ets tu mateix, no la persona que tens al davant.

Sigui tòxica o no, la relació entre elles dues no és sana. Però no l'expliques com una relació excepcional.

— Una relació com la que tenen elles no és gens atípica. En la dinàmica que tenen, una adora l'altra, i l'altra la domina. Hi ha una manipulació, un maltractament psicològic molt subtil, disfressat. Pot acabar destruint l'autoestima, una altra paraula que es fa servir molt ara.

Diguem que pot destruir-te com a persona.

— I, tanmateix, costa molt sortir d'una relació així, perquè, d'una banda, et roben alguna cosa, però de l'altra te'n donen una altra que necessiten molt. Sentir-se especial, únic i escollit. També la promesa de certes cures. Tots arrosseguem unes quantes ferides. La de l'abandó, quants no l'hem patit? Si trobes algú que et fa una mica de cas com la Victòria, t'acompanya en aquesta ferida, però també et maltracta. Costa molt desprendre-te'n.

Hi ha un capítol que m'ha recordat a Misery de Stephen King, però defuges aquest camí del thriller. Per què?

— Segurament hi ha una part de la Victòria que realment vol cuidar l'escriptora, però per darrere d'això hi ha la necessitat acaparadora que també té, una voluntat d'anul·lar-la i absorbir-la. La Victòria té una gran necessitat de brillar, però s'adona que qui brilla és l'altra, i vol brillar a través d'aquesta deglució. L'escriptora se sent ofegada i se sent morir. En un primer moment no sap si està abandonada a les mans de la Victòria, però no pot acceptar quedar-se allà, amb ella.