Barcelona"Ser pare consisteix en deixar-se guanyar fins que la derrota sigui verdadera", escriu Alejandro Zambra (Santiago de Xile, 1975). La frase apareix a Poeta chileno (Anagrama, 2020), una novel·la d'èxit esclatant amb 18 edicions a l'esquena, i reapareix a Literatura infantil (Anagrama, 2023), un híbrid entre les memòries i l'assaig sobre la relació de l'escriptor amb la paternitat. Amb una desena de títols publicats, Zambra és un dels grans noms de la literatura llatinoamericana contemporània i, en els seus últims títols, ha posat el focus en com es construeix la relació amb els fills.

Per què va decidir construir literatura al voltant de la paternitat?

— La literatura acostuma a enfrontar-se a la paternitat des de la mirada del fill. És molt natural, perquè la literatura ha estat una gran aliada a l’hora de matar el pare. Però a l’hora de reflexionar i de construir un diàleg entre homes, això s’està deixant de banda. La imatge de l’home està molt lligada a altres tipus de representació i la relació entre pare i fill generalment està vinculada a l’adolescència. Mentre esperava el naixement del meu fill i durant els primers anys de criança m’hauria agradat haver llegit 50 llibres sobre aquest procés. Per això em va resultar natural enfrontar-me a aquestes preguntes. 

Escriu que els pares els han ensenyat a ser homes però no a ser pares. Com s’ensenya a ser pare? 

— No ho sé perquè tots els processos d’aprenentatge són múltiples, però hi ha molta necessitat de construir un teixit social al respecte. Com a pare recent ho noto, perquè en diàleg amb altres pares veig que tots ens fem preguntes. Després hi ha altres pares que simplement competeixen per ser els que tenen el millor cotxet, esclar. Però ara hi ha molts més homes preocupats per la criança, que no es dediquen exclusivament a produir el màxim de diners possible, que era la idea del bon pare, mentre la dona es queda a casa cuidant dels nens. 

La criança del fill l’acosta al pare. Per què s'hi aproxima des de la comparació?

— Sempre és possible que els nostres pares ens decebin i que nosaltres decebem els nostres fills. Moltes vegades, a l’hora de prendre decisions, penso en què hauria fet el meu pare i faig el contrari. Però això és una gran trampa, especialment per a la gent de la meva edat, i a la vegada és inevitable. Pertanyo a un grup d’homes que hem pogut dilatar la paternitat, qüestionar-la i habitar d’una altra manera els vincles amorosos. Al cap i a la fi, faig el que vull i la meva feina em fascina. Em sento completament alliberat del relat del meu pare, per això puc agafar la seva experiència i jugar a la reconciliació.

A Literatura infantil explora el paper del pare en la construcció de la seva masculinitat i diu que el futbol era "l'única forma de tristesa perceptible".

— El meu pare treballava moltíssim. Quan el veia era afectuós i sever, però fins que no m’he fet gran no s’ha convertit en una figura imprescindible. Per a la meva generació l’espai de les normes i dels permisos començava en el pare. Era un món molt vertical i ell es convertia en una oposició. Les mares també han estat importants en la construcció de la masculinitat, perquè era un món molt masclista i elles formaven part d’això. Jo tenia moltíssims més privilegis que la meva germana gran. I moltes vegades vaig veure la mare d’algun amic manant a la seva germana que li fes el llit, per exemple. No dic que sigui culpa de la mare, és una superestructura. Tant de bo ara aquest canvi existeixi i les mares deixin de privilegiar els seus fills homes.

Quins han estat els seus guies a l’hora de criar el seu fill?

— És dificilíssim, no hi ha un decàleg. La sogra et diu com s’han de fer les coses, i algú altre et diu que s’han de fer d’una altra manera, i uns amics d’una altra. Pot ser molt atabalador perquè has de prendre decisions, i després resulta que uns amics tenen un fill de la mateixa edat que el teu, i fan les coses de la mateixa manera que tu, i els resultats són diferents. La literatura està compromesa amb un tipus de coneixement que admet la incertesa, l’absència de solució com una solució, l’ambigüitat que el món rebutja. En un moment en què experimentem amb tot i busquem solucions molt senzilles i definitives, la literatura calma sense falses dreceres.

¿Escriure sobre la construcció del vincle amb el seu fill ha estat una manera d’enfrontar-s’hi amb més tranquil·litat?

— Des de petit l’escriptura ha estat una forma de desfogar-me. Crec profundament en la virtut terapèutica d’escriure. Sé que sona malament, perquè sembla que estigui molt lluny de l’expressió artística. Però no crec que sigui així. És una funció que s’ha descuidat. Ens aniria molt bé a tots que l’escriptura estigués més considerada com una acció física. De petits escrivim com si juguéssim, però després es va transformant en alguna cosa més funcional i molta gent perd el vincle. Només els escriptors seguim jugant a escriure, i per fructificar l’assumpte publiquem llibres. No crec que escriure faci mal a ningú. Hauria de ser obligatori i publicar hauria d'estar prohibit.

Per què?

— Perquè en realitat això és el que distorsiona, també. Quan el llibre està acabat, hi ha una qüestió estranya amb la promoció. Com a escriptor jo no venc res, ho fa l’editorial, però igualment hi ha una càrrega promocional sobre meu. Fem una mica de mal a la literatura perquè sembla que els escriptors estiguem produint alguna cosa molt específica. La visibilitat d'un escriptor és una excepció, en realitat estem en situació de claustrofília.

Poeta chileno és una novel·la, Literatura infantil està feta de retalls de dietaris, assaigs i poemes. En quin territori se sent més còmode?

— Mai he estat tan a prop com ara de la no-ficció, tot i que en el fons no m’agrada la idea de no-ficció, més enllà de textos periodístics que aborden fets verificats. No m’agrada la tendència dominant a equiparar ficció i mentida. És perillós, perquè si comencem per aquí acabem castigant la imaginació, els somnis, els desitjos. Això té a veure amb la manera absurda d’ensenyar la literatura: com si estigués castigada, com si s’hagués portat malament i estigués mirant la paret, totalment desvinculada del plaer.