Camilla Läckberg: "Odio la gent que diu que amb el Me Too s'ha anat massa lluny"

BarcelonaDesprés d'arrasar arreu del món amb la sèrie de novel·les negres protagonitzades per Erica Falck i Patrik Hedström al poble de Fjällbacka, Camilla Läckberg (Fjällbacka, 1974) va fer un gir en la seva literatura el 2019 i va iniciar una trilogia sobre la Faye, una dona obsedida per posar fi a les vides dels homes que li han fet mal. La tercera part de la sèrie, Somnis de bronze (Columna / Planeta), amb traducció al català de Marc Delgado, arriba a les llibreries amb una història carregada de venjança: convertida en una empresària d'èxit, la Faye busca el seu pare, que acaba de sortir de la presó, per matar-lo abans que ell acabi amb la vida dels que més estima.

Com se li va acudir la història de la Faye?

— D'adolescent, als anys 80, llegia llibres de Sidney Sheldon, Jackie Collins i Judith Krantz. Era un gènere que m'encantava. Estava ple de dones fortes i poderoses. Ara, en canvi, prevalen les novel·les en què les dones busquen un home fort per cuidar-les i en què les seves carreres professionals no valen la pena si no tenen amor. Volia recuperar aquells personatges femenins genials i dolents.

La Faye és una heroïna?

— Sí i no. Fa algunes coses que són moralment qüestionables. Ella segueix els seus objectius i a vegades això implica dur a terme estratègies que, a ulls de la societat, poden ser incorrectes. Una vegada van dir-me que això era massa provocador, i vaig respondre llegint un fragment del llibre però fent l'exercici de transformar la Faye en un home. La novel·la es convertia en un thriller qualsevol d'acció. El més provocador, per tant, és que la Faye és una dona que es permet actuar de la manera com ho fan els homes.

La venjança és l'eix vertebrador de la trilogia. Quina opinió té vostè sobre aquest sentiment?

— És la manera de recuperar el poder. Quan algú t'ataca i ets la víctima, et prenen el poder. L'única manera de recuperar-lo és venjant-te.

No hi ha lloc per al perdó?

— No, perquè això és el que se suposa que hem de fer les dones: hem de perdonar, ser amables, posar l'altra galta. Això ens juga en contra. No s'exigeix el mateix als homes. Per això volia que la Faye fos implacable amb les seves accions.

Escriure és la seva estratègia particular de venjar-se?

— De vegades sí. Quan hi ha algú que no em cau bé, el transformo en un dels antagonistes d'una novel·la. És molt útil. Amb la meva carrera com a escriptora també he aconseguit una certa venjança. Mai vaig ser la noia popular de l'escola. Haver arribat a tants lectors arreu del món és una manera de demostrar-los el que puc aconseguir.

Com ha reaccionat la gent del seu entorn a les novel·les de la Faye?

— En realitat els hi han encantat. La meva mare insisteix a anomenar-los els "llibres sexuals". Li demano que no ho faci, però no em fa cas, i això em provoca molta vergonya.

De fet, hi ha diverses escenes de sexe explícit al llarg de les tres novel·les.

— Sí, és un repte que abans no m'havia plantejat mai. Als llibres de Fjällbacka els amants es fan un petó i després els llums s'apaguen. Aquí, si volia retre un homenatge a aquelles escriptores de la meva adolescència, hi havia d'haver escenes sensuals on la temperatura s'enfila.

A la Faye li agraden els homes joves, i en certa manera això s'acaba convertint en una reivindicació.

— És un fet que he reproduït de la meva vida personal. El meu tercer marit –espero que no n'hi hagi un quart– té tretze anys menys que jo. Quan el vaig conèixer, jo tenia 40 anys i tres fills. Als mitjans suecs, durant dos o tres anys, se'n va fer molt ressò i a les xarxes socials l'anomenaven toy boy, deien que estava amb mi pels diners, etcètera. En canvi, el meu voltant està ple d'homes amb parelles tretze anys menys joves i ningú els diu totes aquestes coses. Per això vaig voler incloure aquesta part de la trama, era una qüestió personal.

Ella és famosa com vostè i sovint surt al carrer amb cautela perquè no la reconeguin. ¿Vostè viu la fama de la mateixa manera?

— No, en realitat jo no m'amago. La popularitat no em molesta i no deixo que m'afecti, intento ser jo de totes maneres. Ara em veieu tota arreglada, però normalment semblo algú que dorm en un banc del parc. No em maquillo per baixar a la botiga de queviures. Acabo de filmar un reality show sobre mi i la meva família que començarà a emetre's a Suècia l'1 d'abril. He vist els quatre primers episodis i m'he adonat que se'm veu tal qual, però no em fa por veure'm lletja a la televisió.

La publicació de la trilogia ha anat lligada a l'esclat i l'evolució del Me Too. Com l'ha viscut?

— Quan va esclatar em va semblar que era un signe dels temps. Va ser molt important i odio la gent que diu que s'ha anat massa lluny. No sento gaire simpatia pels pocs homes que han estat acusats innocentment. Pot semblar dur, però imagineu totes les dones que han estat acusades injustament al llarg de la història, totes les bruixes que s'han cremat i totes les dones que no s'han cregut. Si el Me Too ha comportat que uns quants homes siguin acusats injustament, ho sento però era necessari.

Com veu la situació actual?

— És desastrosa. Hi ha una reacció global contra els drets de les dones, és absolutament espantós. Als Estats Units ha guanyat Trump, a Suècia hi ha un partit que vol anar pel mateix camí. Volen que la dona adopti un rol molt tradicional, que es quedi a casa i cuidi l'home. També hi ha dones que ho romantitzen. És un camí molt perillós, perquè estan renunciant al seu poder. Això ho dic molt a les noves generacions: preocupeu-vos per ser independents i tenir els vostres propis diners. Jo he passat per dos divorcis i els acords financers corresponents. És important assegurar-se de tenir diners si les coses van mal dades, perquè al final només podem confiar en nosaltres mateixes.

Aquesta trilogia és una defensa de la sororitat. És possible, en la realitat actual?

— La història de la Faye és, en certa manera, una utopia. Crec fermament que les dones som els nostres pitjors enemics. Els homes són molt millors a l'hora de donar-se suport els uns als altres, es cobreixen l'esquena i s'ajuden a triomfar. Les dones tenim tendència a competir entre nosaltres: si hi ha 10 llocs en un consell directiu i només una dona, la resta de dones de l'empresa competiran contra ella per prendre-li el lloc. No veuen que els 9 llocs restants també són una possibilitat. Si poguéssim canviar aquesta mentalitat i ajudar-nos mútuament com ho fan els homes, governaríem el món.