BarcelonaMorbid (morbós) és un dels podcasts més seguits dels Estats Units. La tècnica d’autòpsies Alaina Urquhart (Boston, 1985) n’és una de les creadores i ha debutat amb la novel·la El carnisser i l’ocell (Columna / Planeta), una història entre el thriller i el terror psicològic que ofereix al lector posar-se alhora en la pell d’una metgessa forense i d’un assassí en sèrie. Ja n'ha venut més de 70.000 còpies, s'ha traduït a unes quantes llengües i fins i tot n'estan preparant una sèrie. La traducció al català és de Sabina Galí i Eugènia Bertran.

Els personatges protagonistes, el carnisser -que és l'assassí- i la Wren -la metgessa forense que vol fer justícia-, tenen coses en comú, oi?

— Són com dos estranys que es tornen ànimes bessones, com dues cares d’aquest món. Un d’ells vol aconseguir justícia davant la mort i l’altre busca provocar la mort i la destrucció. Tots dos tenen un coneixement enciclopèdic de crims i criminals. És com si haguessin agafat direccions oposades.

Hi ha gent bona i gent dolenta?

— És una mica relatiu, però penso que sí, sobretot quan veig el que la gent és capaç de fer. Hi ha gent veritablement malvada al món.

T’has inspirat en contes de terror i novel·les com El silenci dels anyells, però també en casos reals que expliqueu a Morbid, el podcast de true crime. N’hi ha algun d’especialment destacable?

— M’he inspirat més en thrillers i novel·les de terror psicològic que en crims específics perquè la realitat em fa més por que la ficció. Probablement, m’he inspirat en com la gent horrible pot comportar-se, però l’assassí en particular, el Jeremy, va néixer d’un malson que vaig tenir i és totalment ficcionat, per sort.

Hi ha algun crim real que t’obsessioni?

— He llegit alguns casos que m’han marcat durant un cert temps. Crec que un que sempre porto amb mi és el cas de Myra Hindley i Ian Brady, els assassins de l’erm [un cas que va passar a Manchester, a Anglaterra, on van assassinar i abusar sexualment de cinc nens, dos dels quals trobats després en un erm]. Qualsevol cosa que impliqui nens sempre m’afecta. També m’agraden els casos antics, perquè només de pensar en la gent que intentava resoldre un crim el 1800 sense quasi eines per treballar m’esclata el cap. Els casos no resolts m’enganxen molt.

De fet, el true crime té molts seguidors a tot el món. Aquí mateix hi ha un programa de televisió i podcast molt popular que es diu Crims. Per què creus que la gent ho troba tan fascinant?

— Perquè mostren les pors més grans de tothom i fan que puguis encarar-les d’alguna manera. Et preparen per sentir que pots sortir al món i estar una mica més preparat per al que el món, malauradament, ens ofereix de vegades. També crec que la gent vol que s'expliqui la història de les víctimes. Quan veus un crim, vols saber qui era aquella persona i quines coses feia al món i que han estat eliminades abruptament d’una manera tan horrible. És molt popular entre les dones, que són les principals víctimes. Així que penso que és una manera de fer justícia i d'honrar gent que ja no pot parlar.

Has estudiat justícia criminal i treballes com a tècnica forense. Has entès la ment dels criminals?

— Espero no entendre-la mai. No sé si algú ho farà mai perquè, com més t’hi acostes, més complex, més trencaclosques i més fascinant és. La meva vida està envoltada de tot això, però de vegades he de fer un pas enrere i mirar un xou de televisió ximple per poder desconnectar.

Com la Wren, treballes en un dipòsit. També parles amb els cadàvers?

— De fet, sempre parlo amb els cadàvers al dipòsit. Encara són les persones estimades d’algú. I també, si camino al voltant de la taula i, per exemple, els dono un copet sense voler, sempre els demano perdó. Sempre em refereixo a ells pel nom. I si tenen els cabells llargs, per exemple, i els hi hem de tallar per treure’ls el cervell per fer investigació, intento separar el casquet de la calavera per no haver de tallar aquella cabellera bonica, perquè crec que forma part d'aquella persona. I no els ho vull prendre. Crec que és important tractar-los com si fossin persones estimades.

I com és l’experiència de treballar en un dipòsit?

— És molt revelador. Si n'he après una cosa és la complexitat, la delicadesa i la increïble robustesa del cos humà. Quan mires totes les coses que hi ha a dins el nostre cos, i com tot ha de funcionar plegat per mantenir-te en moviment i actiu, fa que t’ho pensis dos cops abans de fer certes coses com prendre’t aquella beguda de la happy hour. Mai he fumat un cigarret perquè he vist pulmons de fumadors. És tan delicat, el balanç, que som molt afortunats de tenir aquesta màquina funcionant. No perdis l’únic vehicle que tens, no tens cap més cos, així que tracta’l bé.

Com investigues què els ha passat?

— Has de descobrir trets de la seva personalitat: trobes tatuatges, veus unes ungles polides, un pentinat, que et diuen una mica més de la persona que era.

I què et diu el teu entorn?

— Quan dic el que faig, tothom fa: "Oh, oh, espera un segon, com és que fas això?!" I el meu marit sempre diu: "Pots explicar-me qualsevol història que necessitis explicar-me quan tornis a casa, però hi ha d’haver un moment en què pugui dir-te fins aquí, no puc escoltar més".

Com els hi expliques als teus fills?

— Les grans són bessones, tenen set anys i comencen a preguntar què faig exactament a l’hospital. I el petit en té tres i no en té ni idea. Els hi dic que quan algú mor, jo ajudo la gent que se l'estimava a entendre què li ha passat i intento trobar la manera que no torni a passar.

Creus que la nostra societat té massa por de la mort?

— Quan som al dipòsit de cadàvers també veus que són com una closca. I sigui quin sigui el seu sistema de creences, són allà, i allò és només el seu jo extern mentre vivien en aquest pla. Però crec que és important deixar que tothom tingui la creença que vulgui. Si creuen que aniran al cel o que passaran l’estona en un inframon fantàstic, està bé. El que sigui que els faci sentir còmodes.

Al llibre hi ha una tasca de divulgació. Dones molts detalls que no sabem. Què passa quan una persona mor?

— Crec que és interessant aprendre coses del rigor mortis, és a dir, com et tornes rígid, i sobre com es pot alentir el procés del livor mortis, que és quan la sang s’acumula en el punt de gravetat més baix i pots veure una mena de contusions i envermelliment. Al llibre veus que es pot alentir aquest procés canviant la temperatura i la posició d'un cos després de la mort, de manera que es pot falsejar el que ha passat.

Quina és la cosa més desagradable?

— Quan els cossos es descomponen a l’aigua hi ha com un despreniment de la pell. Si fa molta calor s’inflen, els gasos s’expandeixen i s’alliberen en algun moment. No és un procés bonic, però és el preu que paguem per ser criatures orgàniques.