Crítiques08/02/2022

La vida encara crema: 'Terra endins', d'Antón García

Xavier Macià i Àngels Marzo tradueixen al català els versos en asturià de l'autor

Vilafranca del Penedès“Respira, / no tinguis por, / la vida encara crema”, diuen els últims tres versos de Terra endins, d'Antón García, traduït per Xavier Macià i Àngels Marzo. L’epígraf inicial de Vincenzo Cardarelli ja suggeria un dels trets principals de l’obra, la recreació de la memòria: “Els records, aquestes ombres massa llargues del nostre cos breu”. La memòria és pertot, sí: la individual i la col·lectiva, i molts dels pretextos de la poesia de García en subratllen algun detall significatiu. En El dolmen de Merías, posem per cas, una vella indica el camí per arribar a aquest monument antiquíssim: “—Però no hi ha dolmen ni res: / pedres, només, unes damunt les altres”, s’exclama la dona. Són pedres, esclar; però són, encara més, un llegat de la civilització i una ombra allargassada de la memòria. Aquesta mateixa poesia acaba relacionant terra, llengua i casa.

Antón García forma part de la lleva de poetes que, a mitjan anys vuitanta, van integrar la segona generació del Surdimientu, el moviment de recuperació de la llengua i la cultura asturianes que havia començat als setanta, coincidint amb la tornada de la democràcia a Espanya. En aquell grup poètic hi havia també Xuan Bello, Pablo Antón Marín Estrada o Berta Piñán. Novel·lista, editor i estudiós de la literatura, García és actualment director general de Política Lingüística del govern asturià. La seva relació amb el nostre país és estreta, i ve de lluny. A la primeria dels vuitanta —fèrtil decenni!—, va tractar Joan Vinyoli, de qui ens ha donat una esplèndida antologia traduïda a l’asturià: Xuegos p’apostalgar la muerte (2015).

Cargando
No hay anuncios

La memòria, doncs, és un dels temes principals de la seva poesia. En la primera part del llibre, Set homenatges (el primer dels quals, per cert, dedicat a l’autor de Tot és ara i res), hi trobem una peça magnífica, Xe, en què es recorda “un pobre pidolaire” que va de poble en poble, amb l’escàs bagatge d’“unes quantes paraules asturianes / que nosaltres havíem oblidat”. La lliçó de versos com aquests és diàfana: moren els homes, però perviuen les paraules que feien servir, la memòria encesa de la parla. El vers de García té cura d’aquestes coses, i es rabeja en l’esplai de la naturalesa, per donar-nos-en versos estremidors. Els de Casa, per exemple, que fixen la mirada en unes vaques “manses i amigues”: “¿En quina aigua / profunda van quedar-se els vostres ulls / tristíssims escrutant dins la foscor?”. Lluerna, en canvi, parteix d’un pretext molt diferent: la llum secreta d’aquest bichín de lluz esdevé el correlat d’una passió adolescent, tan esclatant com efímera; la “petita flama del desig” de l’insecte serveix per mesurar la de l’amor. Es tracta d’una obra que fa de bon llegir, continguda i sense enrevessaments retòrics. Una poesia que, com la “veu que el temps tragina” d’una reconeguda cantant asturiana, vol acompanyar “la música de l’ànima en repòs”.

____________________

Cargando
No hay anuncios

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Terra endins a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.