De la tragèdia dels refugiats

Avui en dia són pocs els autors que gosen enfrontar-se als “grans temes” amb una lucidesa sòlida, sense caure en el sermó paternalista ni en el populisme groller, amb claredat d’idees: i tot això fent literatura de primera, procurant trobar un embolcall estètic que transformi el que ens relaten en “art” (o que almenys aspirin a fer-ho). Vet aquí que Angle en català i Anagrama en castellà han fet una autèntica troballa, Jenny Erpenbeck, nascuda al Berlín Est el 1967 i que ve del món de la direcció escènica. Llegim a les solapes que ha escrit relats, teatre i novel·la, que ha estat traduïda a més de vint llengües i que ha rebut nombrosos premis. La que aquí comentem, per exemple, ha obtingut el premi Strega Europeu i va ser finalista al premi al Millor Llibre Alemany.

El primer encert de l’autora és la perspectiva des de la qual ens explica la història: Richard, un professor de literatura, que s’acaba de jubilar. Un home no excessivament brillant però tampoc mediocre: vidu i amb una examant amb qui va trencar quan va descobrir que ella l’enganyava. El cap li continua treballant com abans, però tampoc hi ha cap tema d’investigació que reclami gaire l’atenció. Quan el jubilen comprèn que tothom es fa vell qualque dia, i que moltes de les coses que té a casa i s’estima, i que encara funcionen perfectament, coses amb les quals ara té un vincle invisible, aniran a parar un dia a les escombraries. Després d’aquesta fantàstica introducció al personatge (unes deu planes) arriba el conflicte: un dijous d’agost es troba amb uns homes reunits a l’Ajuntament de Berlín per fer vaga de fam. Al cap de tres dies decideixen no beure. “El seu color de pell és negre”, diu l’autora. Parlen anglès, francès, italià i altres llengües que ningú entén. Naturalment, són refugiats que volen que els acullin. La gent en desconfia: “Hem de comprovar si esteu realment en situació de necessitat”. Però els homes callen, i el seu silenci és “del tot independent del brogit que hi ha sempre a la gran plaça”. A partir d’aquí, l’interès una mica inconcret de Richard és alternat amb els records de la seva vida anterior, al Berlín Est, fins a la reunificació. Un dia, mentre els veu per la tele, pensa a deixar de menjar ell també, però: “Empresonat en el luxe de poder triar, la seva decisió de no menjar seria tan capritxosa com la golafreria”. Richard visita un dia una escola de Kreuzberg ocupada pels immigrants. És un problema. Parla amb ells. Són de molts països; alguns no tenen gaire clar d’on. Al principi, Richard els diu que està fent un projecte; després simplement parla amb ells. Té qualque pensament estúpid, com: “O sigui que a tots els refugiats no els va tan malament, si aquest home està tan gras”. Des de tots els tòpics sobre els refugiats, Richard intenta defugir-los. Més endavant coneix la “geometria burocràtica” per la qual han d’anar passant per entrar (o no) a la legalitat.

L’eficàcia de la novel·la d’Erpenbeck gira al voltant del to, que a poc a poc avança des de l’observació cap a la simpatia sense caure en la beneitura progre ni en el discurs oficial de “necessitem refugiats” (mentre tots pensem “¿com a mà d’obra barata?”), sinó en la mateixa lògica que tots han vingut gairebé “expulsats” pels seus països, per la lògica interna de la política internacional (o per les guerres occidentals externalitzades). Tots tenen la seva història, i en sentim moltes, i no totes edificants. Richard pensa en les fronteres, i en el fet que “es perceben clarament les intencions dels dos països fronterers segons l’orientació del filferro espinós”. Després ens parla de les absurdes condicions que han de complir per poder tenir una feina a Alemanya. No cal dir, de tota manera, que Les formes del verb anar és filla d’una mentalitat progressista, això sí, intel·ligent i realista. Jenny Erpenbeck introdueix un ganivet esmolat en la realitat i la xapa per ensenyar-nos allò que els que la fabriquen no volen que veiem. I ens regala una extraordinària peça literària.