Deborah Levy: un jo molt semblant a mi

No vull ni pensar en la possibilitat que alguna senyora pesada es posi a explicar la seva vida i miracles a l’estil Karl Ove Knausgård, és a dir amb un detallisme infinit. En canvi, ens calen més senyores gens pesades que es dediquin a explicar les seves vides a bocins, destacant etapes o moments crucials, relacions sentimentals fallides o el que els sembli més digne de ser explicat, com fa per exemple Vivian Gornick. Acostumades a domar els seus egos -o a què la societat androcèntrica ho faci per elles-, resulten infinitament més engrescadores que els que recullen per escrit els fruits del seu monocultiu preferit: l’egocentrisme.

La sud africana Deborah Levy (1959), resident des de nena al Regne Unit, és una d’aquestes escriptores que amb el seu testimoni ens ajuda a desconstruir la identitat femenina per tornar a construir-la amb unes eines noves. Autora de narrativa i teatre, fins ara ha publicat també tres entregues del que ella mateixa anomena “autobiografia en construcció”, que no només no avorreix sinó que és una delícia llegir perquè les seves pàgines desprenen un aprenentatge continu, empatia amb les febleses humanes i autocompassió. Fa dos anys vam poder llegir en castellà les dues primeres parts publicades per Literatura Random House -Coses que no vull saber i El cost de viure-, que van rebre el Premi Fémina Étranger. Ara ens arriben en català a Angle acompanyant la tercera, Propietats reals (amb traducció de Marina Espasa).

Ho confesso, soc fan d’aquesta dona que escriu el seu passat fragmentat amb molt poca condescendència, autocrítica i una ironia fina -característica essencial de tot exercici memorialístic que no vulgui caure en el xovinisme-. Levy escriu: “Era una mica marejant ser un personatge femení de seixanta anys. Potser un personatge és algú que no acaba de ser ell mateix”. És en aquest espai que hi ha entre l’autora i la veu que narra i veiem viure (“un jo proper a mi, però que no soc jo del tot”) on hi ha el quid de la qüestió. No es baladí que al·ludeixi a Ningú sap el meu nom, on James Baldwin va voler explicar les dificultats que té un negre per a construir la seva identitat. Levy va a la recerca de la seva, una identitat femenina que se li esmuny perquè no és la de la dona que s’espera que sigui sinó la de la dona que vol ser.

Moguda sempre per la necessitat d’escriure, basteix ponts amb escriptores que admira (Simone de Beauvoir, Marguerite Duras...) i es refugia en l’escriptura per combatre l’ansietat que li provoca la incertesa. També li agrada cuinar, li agrada nedar i anar amunt i avall amb una bicicleta elèctrica. Segueix sent la nena que tenia “la llum del sol a les puntes dels cabells”, la filla del pres polític que va lluitar contra l’Apartheid i de la mare que va sortir del motllo. També la dona que diverses vegades ha intentat “fer encaixar una vida nova en una vida vella”, sense èxit. Però ara ja sap que “la feminitat, tal com l’havien descrita els homes i l’havien representada les dones, era el fantasma exhaust que encara recorria el començament del segle XXI”.

El trasllat a Londres, la separació dels pares, les vacances solitàries a Mallorca, la maternitat, el fracàs de la parella, el pis a l’edifici antic dalt del turó, l’agonia de la mare, l’estudi a la caseta del jardí d’una amiga, la negociació amb l’emancipació de les filles... I, sobrevolant-ho tot, la casa de camp somniada durant llargs anys com a refugi de vida i escriptura en aquest món on la majoria d’escriptors encara consideren les escriptores “com unes llogateres de la seva propietat”. No sense entrebancs, Levy ha escollit ser qui vol i ens recorda al Oscar Wilde que deia: “Sigues tu mateix; tots els altres personatges estan agafats”.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per adquirir Coses que no vull saber. El cost de la vida. Propietats reals a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.