Rossend Llurba o la memòria del Paral·lel

Fins fa poc Rossend Llurba i Tost (el Vilosell, Garrigues, 1887 - Barcelona, 1954) era un personatge desconegut, completament oblidat. De fet, només en quedava el nom en una placa col·locada al carrer del Roser pel Centre de Recerca Històrica del Poble-sec (Cerhisec). Però gràcies a l’esforç d’investigació -recordem la impagable i superba exposició sobre el Paral·lel al CCCB l’any 2012, capitanejada per Xavier Albertí i Eduard Molner, El Paral·lel, 1894-1939. Barcelona i l’espectacle de la modernitat - avui podem gaudir de la lectura d’aquest volum extraordinari que Llurba va deixar, malauradament, sense acabar: Història del Paral·lel. Memòries d’un home del carrer, edició a càrrec d’Albert Arribas i publicat per Comanegra. Parlem d’un llibre feliç, deliciosament captivador i crucial per a la cultura catalana, tant pel que posa en relleu com per la informació de primera mà que ens dona sobre el Paral·lel, i també per assabentar-nos de la funció social que aquest carrer, bolcat a l’oci popular i als moviments obrers, exercia. Gràcies a Llurba sabem com va néixer la famosa avinguda, la vida bulliciosa que s’hi feia, els meravellosos espais que hi sorgien, els tipus humans que s’hi bellugaven i el quefer d’artistes increïbles. En realitat, el llibre conté una infinitat de noms -alguns d’ells encara prou coneguts- que ens acosten a la biografia real del que va arribar a ser l’avinguda.

Un llibre saborosíssim

Llurba -que va viure més de 50 anys al Poble-sec- era un home que mirava, veia, participava i comprenia què passava. Ferm, empàtic i generós, va ser un artista polifacètic important i memorable. El seu currículum en dona fe: lletrista de cançons, autor dramàtic, actor, articulista, editor, memorialista, etc. Era un geni inserit a l’època, amb una clara consciència per l’ofici i la llengua com a base de país. Com a autor és responsable del primer cuplet escrit en català l’any 1917, La font del Xirineu, interpretat per Raquel Meller, que l’hi va demanar conscient que hi havia un públic que volia que cantés en català. És innegable que Història del Paral·lel. Memòries d’un home del carrer és un llibre saborosíssim, ple d’informació i anècdotes, que té la capacitat de captar el moviment vibrant d’aquella vida fulgurant, avui mitològica. Però també és un document important que mostra com Barcelona entra en la modernitat a través del Paral·lel, amb la cançó popular, el teatre musical i les noves formes d’expressió cultural que hi arrelaven ràpidament. Era un indret únic al món, estimulant i superb, un emplaçament de llibertat incontrolable que pel seu caràcter obrer i de frontera va saber donar als treballadors allò que necessitaven: diversió a dojo i alegria per quatre cèntims. Allà s’hi feia un teatre popular que, a la llarga, va tenir un paper fonamental perquè el català passés a ser una llengua d’ús públic. Si avui alguns encara el parlem és, en bona part, gràcies al Paral·lel i a gentassa com Clavé, Pitarra, Vallmitjana, Iglésias, Guimerà... i Llurba.

L’edició, esplèndidament il·lustrada, és exuberant. A més dels capítols de les memòries de Llurba inclou els seus articles sobre teatre i gènere frívol publicats en diaris, la lletra del cuplet La font del Xirineu, el divertidíssim mosaic líric en un acte La cançó del Paral·lel i un conte a tall d’epíleg, Il·lusió és vida. Tot això pel que fa a Llurba; però, a més, conté les magnífiques presentacions d’Albert Arribas, Xavier Albertí i Enric H. March, i un petit text d’aquell meravellós bohemi que va ser Lluís Capdevila. No hi ha dubte que Història del Paral·lel. Memòries d’un home del carrer és tota una troballa, un dels llibres més importants publicats els últims mesos.