La recompensa de llegir bona literatura

"Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora": així arrenca la monumental A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, l'únic llibre que Lluís Maria Todó hauria volgut escriure i que homenatja no només en la setantena de pàgines que li dedica a Un diàleg imaginari (Club editor, 2021), sinó també a l'inici biogràfic del volum, quan recorda que va passar "bastant de temps malalt, més d'un any estirat al sofà de casa o al llit, sense energia". "Em moro, pensava", reconeix l'autor una mica més endavant. Quan, gràcies a l'ajuda de la medicina, va aconseguir superar tot el que l'havia deixat "encastat" al sofà o al llit, Todó va tornar als novel·listes que l'havien "ensenyat a llegir i a escriure". Devorava els llibres estirat, en la mateixa posició que Proust havia treballat en la seva obra mestra fins al límit de les seves forces, que es van acabar poc després que hi posés punt i final.

A més d'alguns contemporanis -entre els quals hi ha John Irving, W.G. Sebald i Ian McEwan- l'escriptor, traductor i professor va mirar cap enrere revisitant Pla, Dickens, Galdós, Tolstoi i, molt especialment, aquella literatura francesa que l'havia encaminat, d'adolescent, cap a la possibilitat de "passar-se la vida entre llibres". Són, per ordre d'aparició, Stendhal, Gustave Flaubert i Marcel Proust, una tríada de clàssics que motiven un recorregut agradable i il·luminador per diverses obres mestres que abasten gairebé un segle, que arrenca amb El roig i el negre (1830) i acaba amb El temps retrobat (1927), setè i últim volum de la Recerca. Entremig hi queda, gens anecdòticament, un dels cims del realisme, Madame Bovary (1857), de Gustave Flaubert, que va canviar la vida de Todó quan el va llegir, en plena crisi personal, als 19 anys. "Recordo molt bé un moment -escriu-: l'instant en què de sobte vaig adonar-me que el llibre que tenia entre les mans era una obra mestra absoluta, un dels llibres més fascinants i perfectes que havia llegit mai". Poc després, guiat per "la curiositat sexual i per l'esnobisme", va arribar a la recherche de Proust, que va acabar de decidir-lo a dedicar la vida a la literatura.

Perdre la por als clàssics

Un diàleg imaginari combina hàbilment l'anàlisi literària, la sentència reveladora -a tall d'exemple podem citar aquell aforisme stendhalià, "jo escric en llengua francesa, però no en literatura francesa"- i la construcció com a escriptor del propi autor, a més de fer balanç dels anys dedicats a la traducció i a la docència. Convida a perdre la por als clàssics i demana el "petit esforç" d'encarar-se als textos exigents "amb empenta i ànim investigador". La recompensa s'ho val, assegura Todó, que al llarg de la seva trajectòria, discontínua però d'una gran singularitat, ha publicat llibres com El joc del mentider (1994), El mal francès (2006) i L'últim mono (2015). "Acabareu la lectura més rics moralment, més intel·ligents i més savis: sereu millors", promet.