¿És possible fer una bona novel·la comunista ja ben entrat el segle XXI?

Campanet¿És possible fer una bona novel·la comunista ja ben entrat el segle XXI? És una pregunta que conté diverses trampes: ¿què vol dir exactament una novel·la comunista?; si estem d’acord que en art no hi ha receptes ni apriorismes que valguin, ¿per què no s’hauria de poder fer qualsevol mena d’obra en qualsevol circumstància i en qualsevol època? La pregunta que faig no busca trobar una resposta clara i explícita sinó presentar L’aigua del llac no és mai dolça, la tercera novel·la de Giulia Caminito (Roma, 1988), finalista del premi Strega 2021 i publicada ara en català per L’Altra Editorial en traducció de Mercè Ubach.

Ressentida i justiciera, d’una lucidesa alhora severa i noble, la novel·la de Caminito es pot llegir –tant pels personatges i els ambients com per la trama i la mirada que projecta sobre el món– com una versió actual de les pel·lícules i les novel·les dels neorealistes italians de mitjans del segle XX. No és gens casual, en aquest sentit, que la pel·lícula preferida de la mare protagonista sigui Mamma Roma de Pier Paolo Pasolini i que ella irradiï la mateixa ràbia enèrgica, la mateixa duresa ferida i el mateix carisma crispat de tants personatges interpretats per Anna Magnani.

Una família pobra i al límit

Amb una prosa que combina amb destresa la cruesa realista i l’expressivitat diguem-ne vistosa i poètica, Caminito conta la història d’una noia marcada de naixement per un fet espantós, fatal, incontestable: la seva família és pobra. No humil, no de pocs recursos, no de vida forçosament austera, sinó pobra. Això vol dir que habiten cases minúscules i incòmodes, que depenen de les ajudes socials per tirar endavant, que viuen amb l’aigua al coll, que qualsevol mínim imprevist pot tenir conseqüències dramàtiques. El pilar de la família, i en realitat també de la novel·la, és l’Antonia, que es guanya la vida fent de dona de la neteja, que ha de carregar amb la responsabilitat de criar quatre fills i que, a més, no pot comptar per a res amb el seu marit, un paleta que va quedar paralític mentre treballava sense ni estar assegurat.

Les matèries primeres amb què ha treballat Caminito tenen els seus riscos. Escriure una novel·la sobre una noia que es converteix en dona en un entorn marcat per la pobresa i la desigualtat socioeconòmica pot degenerar fàcilment cap al relat estripat i lacrimogen i cap al populisme maniqueu. La novel·la de Caminito no hi degenera mai, bàsicament per dues raons. La primera raó és l’Antonia, coneguda amb el sobrenom de la Roja, una dona excepcional, una mare coratge cantelluda, amb un sentit intransigent de la justícia, una víctima travessada per tota mena de greuges i rancors que no es deixa definir com a víctima i que conserva intacte l’esperit de lluita política i ètica que la va impulsar de jove, un esperit ara transformat en un pur instint de supervivència posat al servei dels seus fills. És un personatge tan rodó que ja justificaria la lectura de la novel·la.

La segona raó és la complexitat de la narradora protagonista, rebel, llesta i rabiosa, que es comporta com una adolescent normal –vol que l’acceptin, i vol tenir nòvio, i sortir de festa amb les amigues– però que alhora també té claríssim que no gaudeix dels privilegis –la tranquil·litat econòmica, un futur garantit i estable– dels que l’envolten, i que, per tant, ha de viure com si el món fos un camp de batalla. “Haig d’estar preparada per convertir-me en la millor versió de mi, oblidar la poca estima que els altres m’han tingut”, diu.

Abans he dit que L’aigua del llac no és mai dolça és una versió actualitzada del neorealisme italià de fa setanta anys. En realitat, n’és una hereva molt notable.