El mico biògraf

Per fi un llibre on la pruïja per la forma ens reconcilia amb la convicció primera que la poesia no és un art que va néixer abans-d’ahir, i que abans de posar-s’hi val la pena inspeccionar què s’ha fet, i què s’ha fet bé. I amb una mica de competència i de talent, confegir poemes que, pel que fa a la formalització de les experiències que s’hi consignen, no facin patir. El resultat fa revigoritzar, atesa la laxitud i manca de tremp que presenten massa mostres de llibres de versos en l’actualitat. Això ho aconsegueix Josep Domènech Ponsatí, conscient de l’ofici artesanal que toca, amb escreix, i no és la primera vegada. Ja li coneixíem Apropiacions degudes & cia (Edicions 62, 2007)i El càcol (Edicions 62, 2015), que va merèixer justament el premi Vila de Sant Cugat a Gabriel Ferrater. És bo de trobar poesia on comparteixen taula parada amb l’autor Carner i Góngora, Auden i Guerau, Mallarmé i els germans Joan Ferraté i Gabriel Ferrater. El que succeeix amb Domènech Ponsatí, poeta barroc però també molt modern, és el que deia Ferrater de Carner, que són poetes intraduïbles, perquè l’essència del seu joc es basa en la llengua. En el pitjor dels casos, i trobant un traductor hàbil, es pot intentar una transcreació, cosa sovint possible però no sempre desitjable. Tanmateix, la gràcia de les rimes consonants a partir de mots partits sil·làbicament és quelcom irreproduïble.

Ho explica molt diàfanament Jordi Llavina en el seu pròleg. A repel de la dita nostrada “bufar i fer ampolles” (per designar quelcom que no costa gens de fer), Llavina ens fa l’analogia entre fer poemes i “bufar i fer ampolles”, que és un ofici molt complicat, si es vol fer bé. Parla de perfecció i de bellesa. I parla, citant Domènech, de la justa escriptura. Efectivament, tenir cura de la forma, en la creació literària, i en qualsevol àmbit de la vida, és ja, de fet, tot un programa ètic. Si a això hi afegim la ironia com a eina esmolada per realitzar una higiene contundent i lúcida amb aquest “jo líric” que es passeja pels poemes en forma de ninot, ja tindrem plantejada l’obra que ens ocupa. Llavina observa encara un aspecte interessant: “Són els versos d’un voyeur gairebé foll”. Efectivament, aquest voyeurisme s’aplica a la realitat i també a la literatura, i armat d’un bagatge considerable, el poeta fa passar pel seu sedàs de versificació impecable tot allò que considera traslladable al paper. En el seu Pròleg, exhilarant, ja ensenya les cartes, que reblarà en l’ Epíleg : “...aquest mico/que ens va biografiant (sic: ho/diu l’original) la moral”.