L’última il·lusió fou trencar tots els espills

L’anomenat modernisme d’avantguarda portuguès, contemporani de les tendències afins als països europeus de cultura, té com a figura carismàtica -i complexa- Fernando Pessoa. I el seu company de ploma Mário de Sá-Carneiro vindria a ser l’emblema del poeta genial i turmentat, excèntric, suïcidat als 26 anys. Pertanyent a l’anomenada Generació d’Orpheu, la mítica revista, la seva fama i “canonització” és posterior a la seva mort. Per primer cop tenim en català, en gustosa variant valenciana, gràcies a Vicent Berenguer, la poesia completa (bilingüe) i un complement d’alt interès, una selecció de la correspondència entre els dos poetes, a més d’uns retrats i facsímils.

De fet podríem dir que el tema de la poesia de Sá-Carneiro és ell mateix: autor megalòman i narcisista, ja des dels primers reculls, on encara empra formes tradicionals -amb gran traça i musicalitat, per cert-, es pot observar com exalta contínuament les seves il·lusions, rabejant-se en els fracassos i frustracions, en climes de vehemència verbal presidits per l’angoixa. Ho prova tot, luxuriós, i tan sols obté el tedi. Va viure el seu trastorn de personalitat com una mena de sacrament, se sabia tocat pels déus. Hi havia una mica de fatalitat, de predestinació en la seva vida, i els cops de geni són ben patents en la poesia. S’intueix també en la seva figura un absolut menyspreu pels que ell considerava “capats moralment”, pels “benpensants” i els covards incapaços d’anar més enllà de la seva bombolla de protecció.

Un encert de Berenguer en la seva versió és limitar-se a la literalitat, perquè el portuguès és una llengua veïna que podem seguir força bé sense grans coneixements, de manera que la traducció valenciana ens ajuda a completar sovint el sentit d’un mot escàpol. Per il·lustrar-ho, vegem què fa amb una quarteta com: “ Num ímpetu difuso de quebranto, / tudo encetei e nada possuí... / Hoje, de mim, só resta o desencanto / das coisas que beijei mas nâo vivi... ”; “En un impuls difús de fadament, / tot ho he encetat i res no he posseït. / Avui, de mi, sols queda el desencant / de les coses besades que no visquí...” Si hagués volgut ser fidel a l’esquema de rimes, mirant de no trair el sentit, hauria pogut escriure: “En un impuls difús de fadament, / tot ho he encetat i mai res no he tingut. / Avui, de mi, sols queda el desencant / de tot allò besat pr’ò no viscut”. Són opcions. Quan Sá-Carneiro diu: “No soc jo ni soc cap Altre. / Soc un afer intermedi”, per ventura no hi sentim Pessoa?