Llibertat

Com va passar amb el seu debut fulgurant, Primavera, estiu, etcètera (La Magrana, 2011), la tercera novel·la de Marta Rojals farà que moltíssims lectors s’identifiquin amb algun dels personatges que protagonitzen la història, narrada amb un nivell de tensió espectacular i amb un grau molt elevat de sofisticació de l’arquitectura narrativa, un rigor lingüístic i una solvència estilística impecables. Això no és novetat per a qui conegui l’autora, però el nivell d’ambició (i l’ofici) han pujat un grau: aquesta vegada la novel·la té sis-centes pàgines i el període que abarca la història és de més de quaranta anys, des de finals dels seixanta fins a una mica abans del 2008. La història constitueix una dissecció implacable de la família com a estructura essencialment tràgica, acompanyada d’un retrat molt vívid del dia a dia a les ciutats mitjanes del “rerepaís”, uns pobles i unes famílies que, a la primera dècada del segle XXI, es van pensar que es farien rics i que van quedar estabornits en esclatar-los la bombolla immobiliària als nassos: la febre del totxo, encara que no en sigui l’element principal, recorre la novel·la com un fantasma a qui tothom hauria d’haver fet més cas.

El cor de la història que ens explica Marta Rojals aquesta vegada, però, és el que batega en els personatges que sap construir com ningú i en les relacions més o menys sofisticades entre ells: el heaviata de poble amb problemes amb les drogues, la mare de dos fills que s’ha hagut de menjar els pares grans i ha renunciat als seus somnis, el guitarra macarra fill de casa bona, un pare malalt i sense empenta... El nucli dur d’una família (pare, mare, tres fills, dues d’elles bessones) constitueix el motor de la tragèdia: si t’hi quedes lligat -com fa la gran de les bessones- la terra on vols arrelar t’acabarà devorant i els fantasmes que has provat d’evitar es repetiran. Si proves de fugir-ne, descobriràs que no hi ha escapatòria. La contraposició entre les servituds dels lligams familiars i sentimentals i la llibertat individual és l’eix al voltant del qual pivota tota la novel·la. Les miques de felicitat esgarrapades a hores o dies es veuen sempre enfosquides per la gelosia entre germans, un verí que pot ser devastador: qui va fer què fa vint anys, quina decisió del pare o de la mare va marcar per sempre el destí d’aquell fill o d’aquell altre. L’elaboració d’algunes escenes entre mare i filla o entre les dues bessones és de molt nivell: comencen i acaben sempre al moment precís.

La fortor de la família

Tota la novel·la es construeix a base d’un crescendo impecable i, com fa la bona literatura, la història no es decanta per cap categorització òbvia, només ens ensenya els budells bruts d’una estructura, la família, que passa per ser el nucli vital de la nostra societat i ens en fa ensumar la fortor, que és molta. Quan tanquem el llibre, ens acompanya el fantasma del Pep, el germà petit, incapaç de fer net amb unes misèries que en part són les d’una generació, la del baby boom de finals dels seixanta, que no ha acabat d’explotar, i també les d’un gènere, el masculí, que no està a l’altura de la fortalesa de les dones.

Aquesta és una novel·la de tall clàssic, una mica com les de Jonathan Franzen. No s’hi trobaran ironies metaliteràries ni elements disruptius formals o temàtics. Ni falta que hi fan, perquè aquesta és la proposta de l’autora. Però sí que té alguns tics de melodrama de fulletó: el personatge que no vol lligams tria la professió de volar, una malaltia familiar pesa com una espasa de Dàmocles sobre els protagonistes, el model de família que qüestiona ja fa temps que fa aigües... Tinc ganes de llegir la novel·la que Marta Rojals encara no ha escrit, i que tant de bo sigui la que s’enfronti i descrigui, amb la mà i els ulls privilegiats d’una autora com ella, la nostra realitat més contemporània, la que ha vist com totes les seguretats i els apriorismes que mantenien les costures de les societats (i de la literatura com a forma artística) s’estripaven i feien que tot saltés pels aires.