El laconisme filosòfic i quàntic de Cormac McCarthy

L’elaboració de la bomba atòmica a Los Alamos i el pes de la culpa d’haver incinerat “ciutats senceres plenes de gent mentre dormien al llit”; l’enregistrament de la mort de JFK fet per Abraham Zapruder i les conspiracions que durant dècades han envoltat el magnicidi; un bussejador de salvament especialitzat en immersions profundes que està enamorat de la seva germana morta; el trauma nacional inextirpable de la Guerra del Vietnam; dos agents de l’FBI que investiguen el bussejador no com si fossin policies sinó com si fossin projeccions ominoses d’una llei superior i inhumana; un misteriós avió que va caure dins el mar al golf de Mèxic; diàlegs densos i inacabables sobre el físic nuclear Robert Oppenheimer i la seva intel·ligència genial i espantosa i sobre mecànica quàntica i les seves revelacions inconcebibles...

Són alguns dels ingredients principals d’El passatger. Stella Maris, dues novel·les –o una novel·la doble: autònomes però vinculades– que poden semblar de Don DeLillo però són de Cormac McCarthy. El que dic no és una boutade culturalista més o menys vistosa. En molts moments de la lectura, sobretot d’El passatger, la impressió que jo tenia és que McCarthy s’havia proposat escriure la seva versió de Submón, l’obra mestra de DeLillo, i no per esmenar-li la plana ni per retre-li un homenatge competitiu, sinó com qui s’adona i assumeix que els materials d’un altre també li poden pertànyer. Veure McCarthy fent de DeLillo desconcerta i fascina, igual que desconcertaria i fascinaria veure una pintura d’Edward Hopper feta a la manera de Giorgio de Chirico però amb la majoria de trets d’estil de Hopper.

Una carrera novel·lística impressionant

Feia setze anys que l’autor de Meridià de sang i No és país per a vells no publicava una nova novel·la. El seu últim títol havia estat La carretera (2006), una faula apocalíptica sobre l’amor entre un pare i un fill en un planeta Terra fosc i desolat. L’èxit comercial i de crítica va ser descomunal, i tot feia pensar que McCarthy havia donat per clausurada la seva impressionant carrera novel·lística en plenitud de facultats i amb una raresa poètica, d’un humanisme pessimista i terminal. Resulta que no era així. Amb vuitanta-nou anys, McCarthy ha decidit jugar-se-la publicant dues novel·les de cop, que Edicions 62 ofereix juntes en un sol volum.

Si La carretera es podia llegir com l’elegia planetària d’un novel·lista savi, sensible i desenganyat, El passatger i Stella Maris poden llegir-se com les dues versions del testament íntim i postapocalíptic d’un home que es pregunta si no ha viscut massa i que ja se sent molt més a prop del no-res de la total extinció que del bullici dramàtic de l’existència. Sona grandiloqüent? Si d’una cosa demostra no tenir por McCarthy és de les grans reflexions i de les grans paraules, sovint dites en un to sentenciós. “No és només la foscor. És la profunditat”, diu un personatge. “La foscor és el que t’indica la profunditat”, li replica un altre. O també: “La bellesa fa promeses que no pot complir”.

El passatger i Stella Maris són complementàries des de la diferència i la contradicció. Mentre que la primera és una novel·la més o menys clàssica, amb un protagonista típic de McCarhy –fa pensar en l’antiheroi de la seva primera novel·la important, Suttree: reservat, solitari, turmentat– i amb un misteri inicial que es desenvolupa i es ramifica –tot i que a la fi no es resol–, la segona és bàsicament un diàleg entre la pacient d’un hospital psiquiàtric, una matemàtica prodigiosa, i el seu metge. Els dos protagonistes són germans, carreguen la culpa de ser fills d’un físic nuclear que va contribuir a fabricar la bomba atòmica i tendeixen a tenir converses o bé molt teòriques i abstractes o bé confessionals i escruixidores. I cadascú ofereix una versió diferent, contradictòria, d’uns mateixos fets.

En el que més difereixen les dues obres és en la qualitat. Stella Maris té alguna cosa de sobreexplicació gratuïta, però El passatger, tot i que és erràtica i imperfecta, té moments boníssims, en què la desesperació lacònica i la grandesa remugada pròpies de McCarthy serveixen per explorar i provar de dir els misteris existencials més insondables.