Un ‘Joc de trons’ africà?

Si tenim en compte que Marlon James (Jamaica, 1970) va guanyar el Man Booker Prize 2015 amb Una breu història de set assassinats (en català a Bromera), que ell mateix ha presentat Lleopard negre, llop vermell dient-ne que és el primer volum d’una trilogia que serà com “un Joc de trons africà” i que la novel·la en qüestió ha estat guardonada fa poc amb el primer premi Ray Bradbury de ciència-ficció, les expectatives no poden ser més altes. A la fi, però, l’únic que està a l’altura -subterrània- de tantes expectatives és la decepció.

Ambientada en una Àfrica remota -anterior a la invasió destructiva dels homes blancs- i fantasiosament mítica, Lleopard negre, llop vermell és el relat en primera persona de la història del Rastrejador, un caçador d’olfacte infal·lible que arrossega un llegat familiar marcat pel crim i la mort i que, juntament amb un grup de violents mercenaris, té la missió de retrobar un nen desaparegut fa pocs anys. Qui els ha encarregat la missió és un comerciant d’esclaus a qui tant li fa si troben el nen viu o si li porten proves que és mort.

Fidel a l’esperit aventurer que posa en joc un argument d’aquesta naturalesa, James fa que el seu protagonista passi les mil i una peripècies en escenaris poblats per tota mena de criatures reals i fantàstiques -guerrers, bruixes i bruixots, homes i dones terrorífics, bèsties estranyes, eunucs, figures fantasmals, éssers que canvien de forma, animals...- amb les quals lluita, parla, intriga, beu, folla i es discuteix. No ho he comptabilitzat, però diria que, amb aquells que es va trobant, el Rastrejador sobretot hi lluita i hi folla. La sang, vessada en actes d’una violència atroç, la procacitat -grollera i escatològica- i el sexe, abundant i variat -aliè als límits heteronormatius estrictes-, són omnipresents.

Un dels problemes de la novel·la és, justament, que hi ha tants personatges, transcorre en tants territoris i es mou per uns nivells de realitat i de fantasia amb unes fronteres tan poroses -imaginació, somnis, al·lucinacions, visions, mentides- que es fa carregosa. Un altre problema és que, si bé l’autor assumeix sense complexos els recursos del cinema i del còmic, la novel·la li surt massa prolixa i paradoxalment poc plàstica, amb unes escenes d’acció coreogràficament maquinals i força espesses.

Lleopard negre, llop vermell, ben traduïda per Anna Llisterri, està escrita en una prosa ràpida i robusta, de vegades poètica i sovint brutal, una prosa caracteritzada per una rudesa deliberadament arcaica que té la seva gràcia però que, a la llarga, es fa monòtona i fatigosa.