Les incongruències de la vitalitat de Joan Vigó

Joan Vigó

'Vides potser'

LaBreu Edicions. 276 pàgines.

“Quina diferència hi ha entre una vida real i una vida imaginada i veritable?”, pregunta el protagonista i narrador de Vides potser, tenint clar que la resposta és que en el fons no n’hi ha cap, perquè “l’important és que aquesta vida expliqui una història i ocupi un lloc en el món i el saber”. Els dos motors de la segona novel·la de Joan Vigó (Barcelona, 1964) són, precisament, la fascinació per la riquesa múltiple i inacabable de la vida i la passió per inventariar-la i contar-la. És per això que el broll verbal preval per sobre de la cohesió i la versemblança argumentals i que la pintoresca galeria de personatges preval per sobre de la profunditat i la rodonesa de cada un dels que la poblen.

Tant el punt de partida argumental com el desenvolupament de Vides potser tenen cosa de la literatura de Perec –reivindicat a les notes finals–, de Modiano i de l’Auster de la Trilogia de Nova York. Un home que treballa de vigilant de museu, però que té llicència per exercir de detectiu privat, rep l’encàrrec, de part d’un client anònim, d’investigar un tal Orson Mur, l’enterramorts aparentment anodí i insignificant d’un petit poble de costa que es diu Santa Marta. Els cinèfils ja hauran reconegut un altre referent clau del llibre, Orson Welles, de qui Vigó més o menys agafa el pretext argumental d’una de les seves pel·lícules menys conegudes, Mr. Arkadin, i els trucs il·lusionistes i les reflexions sobre la identitat i l’autenticitat del documental F for fake.

Per dur a terme la seva investigació, el protagonista es fa passar per qui no és i se’n va a viure a Santa Marta, on no triga a fer amistat amb l’Orson i a convertir-se en un veí més del poble. Aviat, el que semblava una novel·la negra amb un caient existencial passa a ser el retrat d’una comunitat on tothom té secrets, ferides, pors i parafílies. És un retrat col·lectiu –cementiri, estanc, prostíbul...– en què la trama investigadora queda tot sovint aparcada. En aquest sentit, de vegades costa saber si a l’autor la història se li’n va de les mans o si la seva aposta és abraçar sense manies la confusió provocada per una mescla anàrquica de gèneres, tons i registres. És una mescla amb materials tan dispars com la poesia inflamada i el sarcasme sociopolític, les avantguardes artístiques en el París de fa un segle i les trifulgues amb narcos, un psicòpata assassí, la gastronomia i el fetitxisme sexual.

Com que la novel·la que llegim és l’informe que el protagonista ha fet per a l’advocada que li va trametre l’encàrrec del client anònim, el lector no té clar fins a quin punt el narrador és fiable. O si està trastocat. Un aspecte que xerrica són els nuls dilemes ètics que té el protagonista per ser amic de l’Orson, compartir-hi confidències i plaers i, alhora, estar-li mentint.

La principal virtut de Vides potser és la vitalitat que desprèn: vol ser una celebració de la vida i ho és. Aquesta vitalitat fa que no ens molestin fatalment les rocambolesques incongruències de la trama, una certa sobreadjectivació i els forats en la construcció dels personatges.