Quan la guerra perd èpica i prenem nota de les petites coses

Lluny dels quarters generals i de les grans síntesis històriques, la guerra perd èpica. Arran de terra –en la proximitat de les trinxeres o de la quotidianitat bèl·lica—, s’imposa l’absurda espera entre la violència i l’avorriment i la mateixa proximitat tant impedeix entendre el gran dibuix com facilita la comprensió d’allò essencial. Precisament, dues de les darreres novetats editades per L’Avenç, La guerra que jo he vist, de Joaquim Ventalló, i Cartes de Barcelona, de Lois Orr, coincideixen en narrar experiències d’aquesta mena.

La primera ens situa als anys vint del passat segle, tot recuperant les anotacions del periodista i polític Joaquim Ventalló Vergés (Terrassa, 1899 - Barcelona, 1996) durant el servei militar. El centenar llarg de pàgines que componen les Anotacions a la vida de caserna, 1921 són un conjunt d’anècdotes on, sota un llenguatge acolorit i amb tendència a la facècia, es fa un retrat immisericorde de l’estultícia d’uns comandaments regits per la crueltat, la ignorància i l’avarícia, com precedents històrics del sergent Arensivia de l’enyorat Ivà. Alhora, les notes trasllueixen l’imaginari ideològic de l’autor, on s’entrecreua l’antimilitarisme i el catalanisme, i donen testimoni de l’injust sistema de quintes de la Restauració, entre els soldats de quota –aquells que pagant reduïen el temps de servei i gaudien de millors condicions— i els de cupo. En ambdós trets, també apareix un evident classisme i menyspreu vers el que Ventalló desqualifica de “castellans”.

Menys florit és La guerra que jo he vist. Vint-i-set mesos de campanya al Marroc oriental espanyol, fruit de l’experiència viscuda en acabar la formació a Barcelona, però escrites una dècada després. Aquí s’imposa el relat sobre les salvatjades de la guerra colonial, la denúncia antibel·licista i una certa identificació amb el poble rifeny víctima de l’imperialisme franco-espanyol. Aquestes simpaties entre lluites a cantó i cantó de la Mediterrània tindran curiosament continuïtat deu anys després, durant la Guerra Civil, en forma d’antifeixisme àrab com acaben de substanciar Marc Almodóvar i Andreu Rosés a Moros contra Franco (Verso, 2025).

La guerra que jo he vist es completa amb un epíleg epistolar menor de l’autor amb l’assagista i dibuixant Cristòfor de Domènech (Barcelona 1879-1927) i, sobretot, s’obre amb un excel·lent introducció a càrrec d’Arnau Sala (Sabadell, 1995), on s’ofereix una contextualització modèlica i erudita al servei del text i en benefici del lector. Un luxe. Contràriament, a Cartes de Barcelona potser el més fluix és l’acompanyament a càrrec de l’editor Gerd-Rainer Horn (1955), llastat per una bibliografia desactualitzada i per una mirada encara tamisada pel tòpic.

Viure grans fets històrics sense pretendre-ho

Més profund era encara el desconeixement sobre la realitat catalana de l’activista estatunidenca Lois Orr (1917-1985) i del seu marit Charles (1906-1999) que, compromesos amb els ideals revolucionaris de l’esquerra antiestalinista, desvien el seu viatge de noces per dirigir-se a Barcelona i acabar col·laborant amb el POUM. Malgrat viure encapsulats dins d’un món fortament ideologitzat poc atent als matisos locals, acaben ben a la vora dels principals fets històrics del moment: des de fer amistat amb l’Eric Blair –abans de dir-se George Orwell— i la seva dona, a ser empresonats arran dels Fets de Maig del 1937. A través de les seves cartes, sobretot les de Lois, accedim a una descripció particular de la rereguarda republicana. Com en una versió actualitzada del Fabrizio del Dongo de Stendhal, la ingenuïtat inicial dona pas a algunes bones intuïcions sobre el rerefons de la nostra guerra en particular i, per extensió, de les guerres a venir: “El que decideix les coses són els detalls minúsculs i les subtileses de significat; tinc la sensació, estant aquí, que la història es troba a les coses petites”.