La gràcia frenètica i heterodoxa de Francesc Trabal

La idea de Quaderns Crema és excel·lent: posar a l’abast dels lectors, en un parell de volums, sis de les vuit novel·les del narrador i periodista Francesc Trabal (1899-1957), un dels espècimens més singulars de la generació d’escriptors que durant els anys 20 i 30 del segle passat es van proposar d’homologar la cultura catalana amb la cultura europea del moment. Ell i els seus companys de la Colla de Sabadell van fer aquell intent amb una actitud desenfadada i impetuosa, i des d’una concepció festivament heterodoxa, cosmopolita i provocadora de la creativitat. Eren, en fi, uns moderns, i els agradava ser-ho.

Tot i que aquest volum inicial inclou les obres més de joventut de l’autor, seria una injustícia simplificadora creure que només és un tastet per anar fent boca a l’espera del segon volum, que sortirà l’any vinent i inclourà Vals (1936), la seva obra més coneguda, i Temperatura (1947). Es miri per on es miri, un volum format per L’home que es va perdre (1929), Quo vadis, Sànchez? (1931), Era una dona com les altres (1932) i Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933) és més que un tastet: és un àpat en tota regla, peculiaríssim i suculent.

Atac a les convencions socials

A l’hora de buscar característiques i idees compartides a les quatre novel·les aquí reunides, cal assenyalar d’entrada la crítica a les convencions de la societat burgesa de l’època. Aquesta crítica adopta tons i formes molt diferents. De vegades és explícita i està executada amb ànim rebentaire, com a L’home que es va perdre i a Quo vadis, Sànchez?, i de vegades és més subtil o implícita, més continguda i convencional, com a Era una dona com les altres i a Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. Pel que fa a les influències, es pot dir que les dues primeres obres beuen de l’humor desbaratat, de l’absurd existencial i de les gosadies formals i de sentit pròpies de les avantguardes de principis del segle XX -no és casual que l’home que es perd es digui Picàbia- i, en canvi, les dues darreres són més clàssicament dramàtiques i, fins i tot, adopten un aire de novel·la psicològica -amb el benentès que no es prenen del tot seriosament a si mateixes.

Argumentalment, les quatre novel·les tenen en comú el fet d’estar protagonitzades per homes insatisfets, atabalats per un desfici extravagant o frenètic. Aquest desfici sol tenir l’origen en un desengany sentimental. Però el que compta no és allò que el motiva, sinó el desgavell que provoca a les seves vides. A L’home que es va perdre, el protagonista emprèn el delirant projecte de perdre-ho tot (en un sentit dadaista absolutament inversemblant). A Quo vadis, Sànchez?, la novel·la que ofereix una lectura anticlassista més òbvia, el desig per una dona inabastable ofega el protagonista en un remolí grotesc de ridiculeses. A Era una dona com les altres, un personatge femení inefable desborda de fascinació tot aquell que la tracta. I a Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, un marit gris i sentimental perd el cap per una cambrera del seu servei, cosa que converteix el seu dia a dia en capítols d’un melodrama. Tot això, Trabal sol narrar-ho amb una jocositat intel·ligent i una mica ingènua.

Segurament és just dir que aquestes novel·les són l’obra d’un escriptor en formació, que encara està aprenent l’ofici i ha de decidir quina mena de novel·lista vol ser. El Trabal que escriu aquestes novel·les no és ni un estilista -la prosa li surt atropellada i sovint se li amuntega- ni és un fabulador innat -els arguments són descordats i se li escapen de les mans, cosa que no el preocupa-; així i tot, en els millors passatges la seva prosa és veloç i eficaç com un aler balcànic llançant triples, i les seves històries tenen una gràcia descordada molt refrescant. A més, la nostra modernitat -descreguda, irònica, exagerada- no difereix gaire de la de Trabal. És per això que, a pesar de tot, la seva literatura ens resulta, per dir-ho amb un adjectiu que ell fa servir, “ultraatraient”.