Retrat d'un mil·lennial criat amb amor i presoner del seu propi infern

El mal inexistent és una obra psicològica i introspectiva de l’escriptora italiana Giulia Caminito (Roma, 1988). Després d'haver guanyat el Campiello amb una obra igualment mordaç i complexa, L'aigua del llac no és mai dolça (L’Altra, 2022), l'autora es revela una vegada més com una observadora acurada però despietada de la societat i dels mecanismes ocults i perversos que la impregnen en silenci. Es tracta d’una infiltració lenta, una incomoditat que no esclata sinó que supura. I és aquí on el títol es torna una trampa: el mal no només hi és, sinó que es manifesta en la seva forma més contemporània, la que no sabem anomenar.

Caminito construeix un protagonista que es mou en un ecosistema de precarietat emocional i material que no necessita dramatitzacions excessives. Tot és fàcil de reconèixer: les relacions líquides, la fragilitat mental que es disfressa de funcionalitat, el cos com a camp de batalla silenciós. Lori és un mil·lennial, fill únic de pares que el van criar amb amor i fe en el futur. Ara té trenta anys, es va graduar en literatura, va trobar l’amor amb la Jo i una feina mal pagada en una editorial. Però de cop, tot es capgira: una entitat inquietant truca a la porta: la Catàstrofe, una amant imaginària, el concepte que serveix per expressar la malaltia que altera la vida de Loris, fent-li impossible viure plenament, començant per la seva relació amb la Jo. Perquè Catàstrofe és la hipocondria, un malestar crònic i obsessiu que comença a l’estómac i d’una por al futur que bloquegen el protagonista. Esclau de la melatonina i dels bacteris de l'àcid làctic, presoner del seu propi infern, s'alimenta d'històries reals tràgiques en fòrums i YouTube, i declara que preferiria una malaltia terminal a la superficialitat amb què els metges el rebutgen.

Un retrat precís del malestar

Obligat a mirar al passat i a observar-se per dins, com en una pràctica de mindfulness, Loris mirarà d’entendre les causes de la seva malaltia, que no són altres que la maduresa esfondrant-se davant d’un món que no li permet la plena emancipació. La narració alterna dos períodes de temps: el present, en què Loris, ja adult, lluita per arribar a final de mes i deixar de sentir-se insuficient, i el passat, quan era un nen i el centre del seu món el representava el seu avi Tempesta i la casa que tenia al camp. Però la Catàstrofe és omnipresent en la vida del noi: canvia de forma i s’apareix a Loris en els moments de desesperació. De vegades adopta la forma d’una nena que mossega carn ensangonada, d’altres porta pantalons d’obrer i té cua de gat.

El gran encert de la novel·la és la manera com articula el malestar sense convertir-lo en relat de redempció. No hi ha catarsi, no hi ha lliçó moral. Hi ha, en canvi, una mena de suspensió: els personatges existeixen en un estat de provisionalitat constant, com si tot pogués trencar-se en qualsevol moment. Una tensió sostinguda que és el veritable motor del text. Ara bé, aquesta mateixa aposta també és el seu risc. En alguns moments, la contenció esdevé distància, i el lector pot sentir que li falta carn, que la novel·la evita deliberadament el conflicte obert. Però potser aquesta és, precisament, la seva declaració d’intencions: el mal contemporani no és estrident, és difús; no és narratiu, és atmosfèric.