Què faríem si descobríssim que algú ha suplantat la nostra identitat?

Quina és la darrera vegada que vam riure en veu alta llegint un llibre? Quants autors catalans vius han escrit més d’un llibre d’humor? Es poden comptar potser amb els dits d’una mà, i casualment uns quants han publicat llibre aquest any: Edgar Cantero i Uriol Gilibets, per exemple. I mira que la tradició humorística catalana no és petita. Que ha desembocat en altres formes, un pèl allunyades de la literatura? Sí, només cal fixar-se en la vitalitat de l’stand up en les seves diverses formes, de les més podcasteres a les més teatrals o radiofòniques. Però en literatura és més migrada. Doncs bé, La Gran Substitució potser és el gran llibre que li faltava a aquesta tímida tendència per començar a dir-se onada. No tsunami, per no exagerar i per no fer una broma fàcil amb el títol de la magnífica novel·la anterior d’Albert Pijuan, però sí que potser s’està obrint una porta cap a un humor de traç més gruixut i irreverent que la ironia que puguin contenir els llibres de Pàmies o Empar Moliner, per entendre’ns. O la del gran Pere Calders.

Aquesta línia s’empeltaria més de l’humor nord-americà, i és que aquest llibre s’inscriu en la tradició d’un Richard Brautigan o d’un Kurt Vonnegut: és delirant, ple de disbarats, girs i ocurrències, a més de diàlegs brillants i absolutament hilarants, pronunciats dins d’una clínica de cirurgia estètica dels Balcans, al barri de mansions més exclusives de Los Angeles, en una perruqueria de Sabadell o un jet privat on un bebè té diarrea groga. És un llibre carregat de dades –tan innecessàries com apassionants de saber– com ara la quantitat de pentinats que ha lluït Nicolas Cage al llarg de la seva carrera, el nombre d’escenes en les quals ha clavat un cop de peu a la cara dels seus adversaris o el fet que sigui considerat el líder d’un culte pseudoreligiós. I tot això, per què ho volem saber? Doncs és fonamental per seguir el fil enrevessadíssim però estirat amb un ritme impecable que fa que els successius vaivens de la història no provoquin (un excés de) confusió en el lector.

Tot el llibre busca la resposta a una sola pregunta: què faríem si descobríssim que algú ha suplantat la nostra identitat? A la novel·la, és Dino de Laurentiis Junior, fill d’un magnat del cinema i d’una perruquera famosíssima en el món de la música italodisco, qui té aquesta certesa i no dubta a recórrer mig món per trobar i mirar d’anul·lar l’impostor. Que no ens han provat d’estafar mai via whatsapp o mitjançant una trucada de telèfon d’un misteriós agent bancari? En un món en el qual ja no podem estar segurs de qui hi ha a l’altra banda de la pantalla, la novel·la és una resposta gamberra, iconoclasta i del tot irreverent a la “problemàtica identitària” que omple llibres, articles o cadires d’un públic assedegat d’escoltar espesses disquisicions en biennals de pensament. Qui som, qui volem ser, qui podem ser: Pijuan ha tingut el bon humor de respondre totes aquestes preguntes de l’única manera que es responen les preguntes veritablement importants: rient-se del mort i de qui el vetlla, amb una novel·la que té la textura d’una cinta de vídeo vella i polsosa trobada en un contenidor ple de merda on algú hagués enregistrat dues pel·lícules de Nicolas Cage.