L’existencialisme tropical de Clarice Lispector
'Restes de carnaval' de Clarice Lispector. Comanegra. Traducció de Pere Comellas i Josep Domènech Ponsatí. 374 pàg. / 18 €
La literatura d’un escriptor no té res a veure amb el seu aspecte físic. Vladímir Nabókov, per exemple, tenia aspecte de bon vivant juganer i escrivia com un àngel pervers. William Faulkner semblava un aristòcrata polsegós i escrivia com un granger de saviesa homèrica i fúria veterotestamentària. I etcètera. De vegades, però, la coincidència entre un rostre i una prosa és gairebé total. Les quatre fotografies de Clarice Lispector que es reprodueixen a Restes de carnaval, l’exhaustiva antologia de quaranta contes que ha editat Comanegra per celebrar el centenari del seu naixement, estan fetes en diferents moments de la vida de l’escriptora brasilera d’origen jueu ucraïnès. Però en totes surt igual: suggestiva i impenetrable, elegant però feréstega, d’una vitalitat tèrbola i enigmàtica, desafiadora i distant però d’una capacitat de seducció irresistible. La literatura de Lispector és com la cara i el posat de Lispector.
Encapçalat per una breu nota editorial i per un interessantíssim pròleg dels traductors Josep Domènech i Ponsatí i Pere Comellas Casanova, i rematat per un epíleg personal de l’escriptora Tina Vallès, el llibre Restes de carnaval és una antologia representativa i diversa però homogènia. Més enllà dels temes, les situacions i els tons, la literatura de Lispector sempre és igual: poblada per personatges benestants, més interessada en la creació d’atmosferes que no pas en la construcció de trames, centrada en l’exploració de les consciències i els estats d’ànim -inestables i canviants- dels protagonistes dels seus textos...
Ànimes de dona
En general, els contes de Lispector no conviden el lector a passejar per un món sinó a conviure amb les evolucions -els dilemes, els desficis, els secrets, les ànsies, els temors, les febleses, les vacil·lacions i les epifanies- d’una ànima. D’una ànima de dona, més concretament. Les protagonistes de Lispector sovint són dones d’una existència trèmula, aparentment vaporosa, però d’una intensitat subterrània terrible. Són dones que viuen atrapades -o, més ben dit, immerses: perquè l’autora no les presenta simplement com a víctimes- en una densa xarxa de deures, rutines i convencions. En aquest sentit, és paradigmàtic La imitació de la rosa, un relat subtil i sinistre sobre una dona que, per fer-se suportable al seu marit, es mata la vitalitat i es fa mediocre.
Un problema recurrent de les protagonistes d’aquests contes és que els seus cervells i sensibilitats són molt més actius i interessants que les seves vides diàries. Els drames i el malestar que aquest desajust origina, Lispector no ens els presenta amb un estil i una veu àrids, deliberadament desagradables. Al contrari: Lispector practica una mena d’existencialisme tropical, angoixant però d’una sensorialitat viva, explosiva. Hi ha, en aquests contes, una opulència del desencís, una crispació sumptuosa, una sensualitat del malestar. Lispector vesteix la intel·ligència i la sensibilitat desorientades i sofrents amb els vestits més espectaculars del luxe retòric.
La prosa de Lispector és poètica en el millor sentit de l’expressió. És una prosa que vehicula informació narrativa, que fa sentit i té timbre moral, però que alhora flueix amb un ritme que no és el de la llengua que parla ni el de la llengua que explica, sinó el de la llengua que pensa i sent. També és un estil plàstic i suggeridor sense carrincloneria.
És cert que de vegades és espessa, que les expansions líriques se li’n van de les mans, que els remolins mentals i emocionals dels personatges ocasionalment es fan fatigosos i laberíntics, que de tant en tant la dimensió poèticament confessional de la veu narradora devora l’aspecte més dramàticament humà del conjunt del text. El volum, però, té contes extraordinaris, que compensen amb escreix els moments de fluixesa. Penso en La sensible, Misteri a São Cristóvão i Viatge a Petrópolis, entre altres.
I penso en el conte titulat Amor,una mena de versió burgesa brasilera d’ El cor de les tenebres. A diferència de Conrad, a Lispector no li cal enviar la protagonista a l’Àfrica per fer-li veure “l’abisme del món”. En té prou amb enviar-la a fer la compra i posar-la en contacte amb un cec i un jardí, amb els seus sucs i les seves olors i el seu cromatisme, amb la seva salvatgia de vides minúscules i colossals. Hi ha protagonistes de Lispector que són justament això: minúscules i colossals.