Les espigoladores se’n van

Els escriptors passen moltes hores abans de posar-se a escriure pensant com explicaran la història que ja tenen al cap. Normalment és la pròpia història la que demana una manera o una altra de ser explicada, i cal saber escoltar el vestit que es vol posar per sortir al carrer. Un dels fenòmens més recurrents del mecanisme literari és que com més brutal és una història, més funciona no cridar gaire a l’hora d’explicar-la.

És per això que sospito que l’escriptora canadenca Miriam Toews va pensar-se molt bé com posar sobre paper una història tan terrible. Està basada en una notícia real, protagonitzada per les dones d’una comunitat mennonita de Bolívia que, durant anys, van patir assalts sexuals nocturns dels quals van trigar a ser conscients, perquè eren drogades i després violades pels qui, de dia, eren els seus marits i companys de comunitat. Canviant noms i localització, i amb un bon coneixement del context històric i religiós de l’assumpte, perquè ella mateixa va créixer en una comunitat mennonita al Canadà, Miriam Toews allunya el focus dels actes terribles i cruels propis d’una comunitat terriblement misògina i amb mecanismes de control propis del segle XVI i planteja gairebé una novel·la d’idees, molt atmosfèrica i centrada en el debat que es crea entre les dones de la comunitat sobre la reacció que han de tenir després dels fets: ¿fugir, venjar-se dels homes, quedar-se com si res no hagués passat, endur-se els fills, endur-se’ls per la força? És un llibre que tracta sobre la capacitat d’una comunitat agredida de recuperar la veu i prendre decisions sobre el propi destí.

Personatges de carn i ossos

Durant dos dies, un grup d’àvies, mares, netes i germanes s’amaguen dins d’un paller i tenen debats inacabables, en assemblea, sobre el que poden i no poden fer, el que poden i no poden pensar, el que poden i no poden viure. Una altra decisió intel·ligent de l’autora és afegir-hi la veu d’un home (diferent de la gran majoria d’homes de la comunitat) a qui demanen que faci de relator de les reunions, perquè elles són analfabetes i algú ha d’aixecar acta de tot el que discuteixen. Aquest personatge serveix a l’autora per aplicar una veu i una mirada externes sobre les dones i per fer-nos-les encara més vives: de carn i ossos, totes diferents, cadascuna amb somnis i expectatives diferents, perquè no n’hi ha dues que pensin el mateix sobre la vida i el que aquesta els ha reservat com a destí. Aquests debats gens bizantins i un compte enrere temporal que afegeix tensió a la història són tot el que cal a Miriam Toews per construir un llibre diferent dels altres, en què tota l’acció narrativa que hi podia passar ja ha passat abans de començar: és tan abjecte que se l’expulsa del llibre, com si els autors de la ignomínia no es mereixessin ni ser personatges literaris. Elles parlen era l’únic títol possible, perquè només apagant tots els micròfons dels que han dominat el discurs i les normes al llarg de la història i passant-los a les mudes i invisibles que n’han sofert les conseqüències començarà a reequilibrar-se el món.

Aquest és el segon llibre de Miriam Toews que tradueix l’editorial Les Hores, que fa un parell d’anys ja ens va oferir Les tristes recances. És una autora molt coneguda al Canadà i havia estat traduïda al castellà fa anys sense gaire èxit. Esperem que aquesta vegada sigui la bona i que Miriam Toews s’afegeixi a la llista d’autores canadenques, que sempre es queda estancada en Alice Munro i Margaret Atwood, la qual, per cert, va dir que Elles parlen podia ser un capítol d’ El conte de la serventa. També ens agrada imaginar-nos-el com un quadre que representi una escena camperola, unes espigoladores com les de Jean-François Millet que de sobte cobren vida, s’incorporen i marxen ben lluny del camp al qual les volien lligades.