Èdip a la Sorbona l’any 1968

La pensada del segell Comanegra per a la commemoració dels 200 anys del Frankenstein de Mary Shelley és digna d’aplaudiment: encarregar a set escriptors set novel·les per a l’ocasió, amb dues condicions. La primera, que les obres mantinguin, d’una manera o altra, algun lligam o vincle amb la mítica criatura romàntica. La segona, que situïn l’acció a la ciutat de Barcelona, en un any concret de la seva història recent. A més de la de Jordi Coca, en una primera tongada han aparegut les novel·les d’Ada Castells ( La primavera pendent, 1818 ), Susanna Rafart ( La fugida d’Urània, 1888 ) i Julià de Jòdar ( Els vulnerables, 1929 ), Al setembre surten Mar Bosch i Núria Cadenes, i tancarà el cicle Miquel de Palol.

D’aquests quatre primers títols de la sèrie, Els ulls dels homes mentiders de Jordi Coca és el que s’agafa les normes del joc de manera més laxa. D’una banda, Barcelona no és l’únic lloc on transcorre la història, sinó que la ciutat comparteix protagonisme amb París, cosa lògica atès que el nucli del relat són els fets del Maig del 68. I de l’altra, les referències frankensteinianes es dilueixen aquí en l’esperit prometeic d’aquells dies de revolta, en la voluntat d’usurpar el poder als déus. O al sistema. La idea, en tot cas, és la de subvertir l’ordre establert, que sura pertot arreu on es mou Ernest, el jove protagonista. Pertot excepte a casa dels seus pares, un nucli petit i càlid de conservadorisme burgès on (només aparentment) no passa mai res i que fa de contrapunt amb els ambients convulsos de la resistència cultural i política antifranquista, tant a la mateixa Barcelona com a l’exili parisenc.

Un especialista a fer el gamba

La història abasta des de l’any 1965, quan Ernest entra a la Universitat de Barcelona per estudiar-hi filosofia i lletres, fins a l’abril de 1970, que és quan figura que acaba de redactar, ja establert a París, els apunts que formen el text de la novel·la. Hi evoca els records d’aquest quinquenni, evidentment amb el Maig Francès com a punt d’inflexió, que configuren un llarg itinerari de presa de consciència i de formació en la clandestinitat, amb contactes ocasionals amb una ETA incipient i la participació en els fets del rectorat de la Universitat de Barcelona del gener del 1969, amb la cèlebre defenestració del bust de Franco. Un recorregut vital que evidentment ens situa en l’àmbit de la novel·la d’aprenentatge, i que al protagonista se li complica a causa dels seus múltiples dubtes i de la seva tendència -diguem-ho així- a fer el gamba, especialment amb les dones: les seves relacions amb elles es veuen marcades per l’entorn de l’època (l’amor suposadament lliure, etc.) i, sobretot, per la fascinació eròtica que Ernest sent per la seva pròpia mare, una atracció que el trasbalsa i el condiciona.

Des del títol (una frase extreta de Jules et Jim, de Truffaut), Els ulls dels homes mentiders és plena de referències i homenatges a la cultura i la política catalana, espanyola i europea dels anys que narra, i alguns dels seus personatges són figures que Coca aprofita per reivindicar: els pintors catalans de París (Joan Rabascall i Jaume Xifra són secundaris importants), Ambrosi Carrion o, sobretot, el dramaturg Àngel Carmona i la companyia de teatre clandestí La Pipironda (són memorables les pàgines que reconstrueixen una representació d’una obra de Pedro Salinas en un tuguri del Camp de la Bota, una nit de furiosa tempesta). I amb tot plegat Jordi Coca construeix una novel·la elegant i sàviament narrada, com ho solen ser les d’aquest autor, i que en acabar de llegir-la fa que ens preguntem com és que no diem més sovint que Coca és un dels novel·listes més importants de la literatura catalana actual.