“Les dones estem sotmeses a la complaença i al plaer dels homes”

BarcelonaSi Sarah Vaughan comencés a escriure ara Anatomia d’un engany (Roca Editorial, 2018), ho tindria fàcil per trobar inspiració. Quan va encetar la novel·la, però, el moviment #MeToo encara no havia nascut i les denúncies públiques d’assetjament contra homes poderosos es podien comptar amb els dits de les mans. L’escriptora britànica va esgarrapar la idea del llibre el 2013, arran del cas d’un futbolista condemnat per violació, malgrat que va canviar l’escenari esportiu pel polític. Per damunt de tot, el que li interessava era plasmar un abús sexual per part d’un home poderós i l’impacte que l’agressió té sobre la seva família quan els fets es fan públics.

A la novel·la l’agressor és James Whitehouse, secretari d’Estat del govern britànic i millor amic del primer ministre. Ciutadà i pare de família exemplar de portes enfora, Whitehouse oculta una part fosca que es destapa quan la seva amant l’acusa de violació i treu a la llum tant l’abús sexual com l’adulteri exercit pel protagonista. “Volia mostrar com és de difícil aconseguir una condemna en casos de violació dins la parella -explica Vaughan-. És una batalla entre dos testimonis per determinar qui dels dos és més creïble, la paraula d’ell contra la d’ella”. Aquest estira-i-arronsa dialèctic es reflecteix al llibre a través del procés judicial que segueix la víctima i que Vaughan relata amb minuciositat. El pes del vessant legal pren força mitjançant la veu de la Kate, l’advocada de l’acusació encarregada de demostrar que Whitehouse va mantenir relacions sexuals amb l’amant tot i ser conscient que ella no ho volia. “El consentiment és un terreny relliscós -assenyala Vaughan-. Ara tots estem ensenyant als nostres fills què significa i la importància que té, però hauran de passar molts anys fins que aconseguim el respecte absolut cap a les dones i cap a les seves paraules”.

A mesura que el judici avança, la novel·la fa aflorar qüestions subjacents en l’agressió, com ara les repercussions del tractament mediàtic del cas, la força dels judicis socials i el sentiment de culpabilitat que assola injustament l’amant. Vaughan retrata com aquesta sensació pot frenar les denúncies de violació perquè les víctimes es culpen a elles mateixes. “Les dones estem sotmeses a la complaença i el plaer dels homes i també a assumir la responsabilitat d’actes que cometen ells. Moltes víctimes de violació creuen que elles han fet alguna cosa per provocar-ho”, afirma l’escriptora, que també trenca amb el perfil estereotipat de l’agressor. Whitehouse destaca per l’atractiu físic i és extremadament amable amb tothom, unes característiques que, segons Vaughan, discrepen de la idea preconcebuda dels agressors. “No podem acceptar que potser són homes amb qui hem sopat tranquil·lament o bé els pares dels nostres fills. I no només això, sinó que som molt més tolerants amb les persones atractives”, assenyala Vaughan.

La complaença masculina també queda reflectida mitjançant la Sophie, l’esposa de Whitehouse, que configura la tercera veu de la novel·la. Mare abnegada de família, veu com els seus dubtes sobre Whitehouse proliferen durant el judici. Per a Vaughan, aquest personatge representa l’esperança que, més d’hora que tard, la societat s’aferri al coratge necessari per transformar-se. “Abans dèiem que eren coses que passaven, ara ja parlem d’abusos -afirma l’escriptora-. Però encara cal un fort canvi cultural i social per assolir una societat igualitària”.