Dones sense embuts

Vostès no ho saben, però les escriptores fa segles que esmolen les plomes i esperen el moment propici per atacar. Fins ara han parlat en veu baixa. Ara ho faran alt i clar. Aquest moment somiat ha arribat. O sigui que ja es poden anar preparant per llegir allò que fins ara no havien llegit, llibres que parlaran des de la força i no des de la feblesa, des de la rebel·lia i no des de la resignació que fins ara no hem tingut més remei que practicar, doncs ja prou ens ha costat publicar per passar-nos quatre pobles i arriscar-nos a ser encara més bandejades.

Montserrat Roig, en un article publicat l’any 1977, deia que si un dia escriure en català deixava de ser un acte de resistència i es convertia en natural, els escriptors podrien lliurar-se a la seva pròpia veu. Com si després d’una llarga batalla finalment poguessin ser ells mateixos i, entre altres coses, explicar amb naturalitat “les angoixes d’opressió” que més els haguessin afectat. És una idea que, si l’apliquem a la literatura feta per dones, serveix perfectament al que passa en el context de la Quarta Onada Feminista que vivim.

En aquest moment d’empoderament col·lectiu, Tsunami es pot llegir com un punt d’inflexió, un trampolí cap a una literatura futura infinitament més lliure que la que hem escrit i llegit fins ara. Una literatura ja alliberada de lligadures que, evidentment, ha tingut alguns antecedents aïllats més que dignes de menció -escriptores que han estat avançades al seu temps, agosarades en excés o directament kamikazes-, però que necessitava aquesta tempesta per situar-se en un lloc del qual ja no es pogués tornar. També es pot llegir com un llibre de greuges, per què no?

Deixar-se anar i desobeir

Les deu veus que Marta Sanz ha reunit en aquest compendi de textos autobiogràfics i de ficció han estat convidades per l’antòloga a aparcar definitivament les pors i deixar-se anar, a risc de semblar molt políticament incorrectes: “ Mi abuela no se atrevía ni siquiera a pensar que el mundo estaba mal hecho; para ella simplemente ser mujer era una desgracia que le había tocado en suerte, como quien nace enano o paralítico ”, escriu Laura Freixas, l’autora més veterana d’aquesta antologia i la que més activament practica el feminisme. Aquí a les autores els ha estat permès posar paraules a la seva indignació, sense cap temptació diplomàtica. I, tot i ser textos independents, com diu Sanz, “ a la vez dibujan un relato felizmente gregario ”, que goso aquí anomenar relat desobedient, també feliçment obscè.

Mentre María Sánchez ens recorda que “ hemos sido criadas en una sociedad machista ” i Nuria Barrios ens explica que va haver de desaprendre el que va aprendre a l’escola de monges, Clara Usón confessa que s’ha posat “las gafas de la nueva conciencia feminista ”. Mentre Pilar Adón evoca un desagradable episodi d’assetjament sexual i Freixas ens fa veure com és de fàcil caure en la trampa de la mestressa de casa feliç que no ho és pas, Cristina Fallarás ens descriu la seva vulva, la gran oblidada, la que no s’anomena.

Mentre Sara Mesa comparteix amb nosaltres els perills de ser mare soltera i Edurne Portela estira el cabdell del passat, per donar-li un nou significat, Cristina Morales ens planteja la teoria de la prostitució gratuïta, que quasi sembla un oxímoron. Amb les seves vinyetes, Flavita Banana hi posa la sal gràfica, que no deixa de ser literatura aforística.

Sabem que l’amplificació del feminisme que estem vivint marcarà un abans i un després. Per què no havia de fer-ho a la literatura en femení? Per això, si fins ara han estat els escriptors els que han escrit sense embuts, ara seran les escriptores les que també ho faran: no des de l’excepció sinó des de la norma, no des de la minoria sinó des de la majoria.