Desig de servar el temps

Llibres anteriors de Joan-Elies Adell, com és ara La degradació natural dels objectes (Proa, 2004) o Escandall (Meteora, 2014), ja responien a una idea vertebradora clara, distintiva. Ara bé, cap títol seu anterior no resultava, a parer meu, tan unitari com aquest: un llarg poema dividit en tres parts més un epíleg, en què la veu única (en primera persona) ens va presentant, tot servint-se de l’octosíl·lab i d’una dicció narrativa, una mena d’estat de la qüestió de l’home que ha arribat a la cinquantena. “Qui ets tu ara?”, es pregunta l’autor -i ho ressalta el prologuista-: la resposta és el poema mateix, en la seva fluència diacrònica. El fil que van descabdellant els versos és el biogràfic, però des d’un tractament que es vol exemplar, universal: la recerca de les arrels familiars, els dies d’or de la primera joventut, l’experiència de l’amor i la paternitat, la construcció de la memòria, la malaltia del pare, la companyia de la mare, la fixació de la residència a l’Alguer, la figura i l’exemple de Crist, la redescoberta de l’amor i la paternitat... Res no és personal -l’expressió ve del poeta Ramón Sanz-és, justament, el llibre més íntim del poeta de Vinaròs. La seva és una lliçó d’experiència que es vol compartible. “La teua estranya manera / de ser temps és servant el temps”: aquest és el principal objectiu del poema, servar el temps. En el seu darrer llibre, Josep Maria Esquirol defensa que hauríem de referir-nos al misteri de la vida, no pas al de la mort. Un dels versos d’Adell apunta en el mateix sentit. “Com és que hem passat / tan veloçment des de la infància / fins a l’ardent fam de jovencell?” El misteri de la vida en la seva joia esclatant i en el dolor que més llasta. És una escriptura que preserva de caure en la desesperació i l’oblit: “Sé que és / malaltís aquest rar desig / de fixar aquí tanta intempèrie, / aquest anhel de remenar / records futurs, i vulnerar / així un cor comú i adorable”.

La intenció del poema em fa pensar en obres com En quarantena, de Narcís Comadira, Nura, de Ponç Pons, o Planisferi lunar, de Jordi Julià. Hi ha una voluntat d’endreça moral gairebé testamentària: “És també això la poesia, / enllumenar amb poques paraules, / amb el llantió del llenguatge, / la fondària d’una mar / de ningú”. A l’Alguer, el jo del poema s’atura un instant davant la necrològica d’un paisà. El rostre del mort prefigura el propi. Com la imatge, magnífica, de les dues postes de sol -“l’una a ponent, l’altra a llevant”-. Un llibre molt sòlid.