Copiar és de genis: el nou Huckleberry Finn

Sembla que el famosíssim conte de Jorge Luis Borges, Pierre Menard, autor del Quijote, on un copista tornava a escriure, paraula per paraula, el clàssic de Cervantes, hagi trobat una reformulació en la post-postmodernitat on som immersos, convençuts per fi que no hi ha progrés, sinó només canvi i transformació. Si hi ha tradicions, com la xinesa, en les quals la còpia no és sinònim de falta d’imaginació o d’originalitat, sinó que s’interpreta com una bona pràctica, també fa temps que el món anglosaxó practica la reescriptura de clàssics segons els nous cànons, com un mecanisme de reversió de les injustícies i els silencis massa perllongats.

No cal dir que les revolucions feministes i el desmantellament (provisional) de certes estructures patriarcals i colonials tenen el seu correlat literari. Com a L’ampla mar dels sargassos, on Jean Rhys agafava un personatge secundari de Charlotte Brontë i el convertia en protagonista per donar veu a una dona no blanca i amb una salut mental fràgil, un dels millors autors nord-americans actuals, Percival Everett, ha agafat el negre Jim, l’amic amb qui Huckleberry Finn viu mil aventures baixant el Mississipi, com a protagonista absolut del seu James, i ho ha fet tan bé que ha rebut algunes de les distincions més elevades al seu país, com el Kirkus Prize o el National Book Award, i ha estat a punt de guanyar el Booker. Reescriure un clàssic com el de Mark Twain, un dels llibres més importants de tota la literatura nord-americana, i ser capaç de dir coses noves, sense deixar d’escriure una novel·la d’aventures igual d’emocionant i divertida que el seu predecessor i far, no està a l’abast de qualsevol escriptor: molta alerta amb Percival Everett, de qui ja havíem pogut llegir en català dues obres anteriors: les divertides i punyents Els arbres i Dr. No, totes dues a Angle editorial, igual que aquesta.

Fingir no saber res de res

James parteix d’una premissa falsa però genial, que només una persona amb un gran sentit de l’humor i intel·ligència podia empescar-se: ¿i si tota la concepció que els blancs tenien dels esclaus negres (que eren analfabets, supersticiosos, animistes i mil coses més) no fos sinó una cortina de fum que havien construït els esclaus, que en realitat eren uns individus del tot lletrats i amb les mateixes preocupacions que els blancs? El mecanisme a partir del qual s’articula tot el relat és aquest, que la planura del Mississipi funcionava com El Show de Truman: els negres feien veure que parlaven malament (mare meva, quina filigrana de traducció no ha fet Jordi Martín Lloret, l’enhorabona!), fingien no saber res de res, i es limitaven a cantar mentre recollien el cotó, però en realitat, estudiaven d’amagat la filosofia de John Locke i tenien discussions aferrissades amb les aparicions del seu esperit. Si més no, això és el que li passa al protagonista de James, un esclau fugitiu que baixa riu avall amb un noi, Huckleberry, que de mica en mica sospita que el seu company de fuga no és el que sembla. La mirada neta de prejudicis del noi li serveix a Everett per denunciar la brutalitat i el sense sentit del tracte que els blancs van dispensar als més de dotze milions d’esclaus que van importar d’Àfrica. La combinació d’ironia i cruesa, perquè no hi falten fuetades, violacions, linxaments o morts per ofegament, al costat de situacions delirantment divertides, converteixen el llibre en un instrument excepcional, que funciona tant contra els prejudicis racials com contra els tòpics literaris sobre la inconveniència del plagi i la recerca de l’originalitat.

“La gent és ben curiosa: s’empassen les mentides que els agraden i rebutgen les veritats que els fan por”. El llibre gira també sobre un altre eix, com no podia ser d’altra manera en un llibre que és reescriptura d’un altre. ¿Què vol dir explicar històries, quin poder tenen, què és la veritat i què és la mentida? Aquí també hi ressona la Nord-Amèrica contemporània, amb el trumpisme desfermat a la conquesta de noves veritats fins fa poc inconcebibles. El testimoni d’Everett com a escriptor negre s’aixeca, tan poderós i tan feble com la tenacitat i l’empoderament de Jim, l’esclau que conquereix un nom propi, James, per convertir-se en una persona lliure.